Un dia rodó

Bufa el vent de la globalització però a vegades ve de gust posar-se a recer d’allò més local. I el món és encara rodó, però d’una altra manera i amb un altre aire. I al llenç blau de la primavera s’hi dibuixa la silueta inconfusible de l’església de Castellar Vell, petit fragment restaurat d’història, mig romànic mig gòtic. Castellar a l’origen, Castellar medieval, escenari privilegiat de l’Aplec des de fa més de trenta anys. Punt de trobada al calendari, una estona amable de tradició. Comença el dia, concurs d’ocellaires i flors boscanes: ginesta, espígol, estepa blanca. Un ram, un manat de tiges esveltes. Primer premi, segon premi, tant se val. I la canalla que juga enmig d’oliveres de verd i gris, una pilota que rodola, un gos que lladra, jocs de cucanya, tocar i parar. Al pic del migdia, gegants i nans ballen al so de la gralla, ball de bastons, ball de plaça: faixes vermelles, picarols daurats. Barretina i cop de xurriaca (des de la talaia de la memòria, un record entranyable per a en Jaume), volten les faldilles, passen les hores i la gana que acaba d’arribar. Cuiners i cuineres senyoregen pel pla: llagostins, gambes, musclos, un polsim de safrà. L’arròs fa la xup-xup, “T’hi tiro més aigua?”, “Talla’m més llenya”, “Posa’t la gorra”, “Quin sol que fa!”. Suor, carmanyoles, tràfec d’estris amunt i avall, ganivets, llumins, davantal: “Que falta molt?”, “Com el trobes de sal?”. Taules a l’ombra, cadires de tisora, una bóta de vi negre, dues ampolles de blanc. Corren els plats que fumegen encara, arròs amb conill, mar-i-muntanya o només vegetal. Arròs torrat, groc o fins i tot negre, sucós o sec. Concurs de paelles per a joves i grans, de butà o de llenya, el jurat va tastant. “Au, va, vine que es cova!”, “Aquest és més bo que el de l’any passat”. Rialles, converses que rodolen amunt i avall. Cafè tallat, cafè amb llet, cafè sol o ben acompanyat, un de ben llarg, un altre de sobre i descafeïnat. Sobretaula i algú treu una guitarra, “Espera, que afino”, “De qui és aquesta : Manel? Antònia Font? O els Amics de les Arts?”. De lluny se sent el so d’una tenora. Un flabiol, un tamborí, “la dansa més bella de totes les danses que es fan i desfan”: sardanes. Algú en un racó fa la migdiada tot fent lliscar la tarda dia avall. Mentrestant el jurat delibera, s’ho pensa, ho rumia, dubta entre la vegetal i aquella tan original. Aquí rai, que l’important és participar. Un altre any, un altre Aplec. Punt de trobada, fita al calendari amb gust de safrà. Hi ha dies rodons que fan gust de paella i ho sap tot Castellar.