Fa força anys, quan els canals de TV es deien UHF i VHF i la programació acabava amb una fotografia del Rei, s’emetia un programa dedicat al dibuix i la pintura. No en recordo el nom, però sí que al llenç de la memòria hi tinc present un home que segurament patia alguna discapacitat atesa la rigidesa que mostrava la seva esquena. Allí, amb l’home sempre assegut, se’ns explicaven a poc a poc i fil per randa totes les tècniques aplicades en un quadre determinat. Ara un programa d’aquestes característiques seria impensable! El programa semblava un mar en calma, una illa feta de pintures a l’oli, on fins i tot a vegades no se sentia res. Només el pinzell de l’artista, llenç amunt i avall. Eren altres temps, una mica menys atrafegats en termes televisius, amb un ritme més pausat. Altres temps, altres tempos. De quan per fer “zàping” i veure tota la programació només calia prémer una altra vegada el botó.
1 comentari:
Estàs segur de que no era la dimensió desconeguda?;)
Pel que fa a la televisió d'abans el que me fastidiava éren els rombos de les pel·lícules,els dos rombos éren pitjor que una galtada.
una ignorant
Publica un comentari a l'entrada