A les redaccions de l’escola, quan m’adonava que havia
desenvolupat el tema “Què t’han portat els Reis?” o “Explica les teves vacances”
més enllà de l’inventari de fets i adjectius de rigor que el professor esperava
(“bonic”, “divertit”...), acabava per justificar-me al més pur estil Monterroso:
“I quan va despertar-se, el dinosaure encara era allí”. I és que a força de
nits en blanc per culpa gràcies a l’asma vaig acabar per llegir-me mitja
biblioteca de casa i per alguna banda han de sortir els somnis quan no es
dorm. Encara ara em passa a vegades, que penso coses rares. No fa massa, per exemple, vaig
somiar que assolíem la independència de Catalunya i que ràpidament s’organitzava
tot. Per raons d’un llinatge antic que se m’escapa la Núria Feliu esdevenia la nostra
reina. Arrepapada en un tron de vellut vermell acariciava un gat de somriure
sardònic calcat al que dedicava Fèlix Millet als periodistes cada cop que
entrava als jutjats, mentre no paraven d’obrir-se organismes a l’estil Monty Pyhton
amb el seu Ministeri de Caminars Estrambòtics on s’hi endollaven “amics e amats” -per allò dels clàssics- i familiars fins a la 4ª generació. I jo pensava “Té,
amb el que ens ha costat la independència i ja hem de començar la revolució”.
Quan vaig despertar, el dinosaure encara era allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada