Fa un dia assolellat a Stratford. Matí fresc, verd i blau amb regust de Girona però sense devesa ni catedral. Les voltes mandroses de l’Onyar i el vermell del pont de les peixateries velles són parents d’aquest riu que acaba de donar nom a la ciutat, l’Avon. Va ser aquí mateix on Shakespeare va viure intensament fa una bona colla d’anys. I del molt viure, l’escriure, perquè la inversa sempre acaba detenint un cert regust de cosa postissa que difícilment passa a la posteritat: les llibreries són plenes d’obres anodines que llangueixen en els prestatges escrites en l’asèpsia d’una vida regalada entre parets de cotó fluix. Al fons del carrer s’hi veu la casa del dramaturg, un habitatge senzill fet de pedra i taulons de fusta -timbered stone, que diria en William. De visita obligada, enfilo les escales que duen a la seva habitació i, en un descuit del guia, m’estiro al llit a veure si se m’encomana una idea del geni. Alguna línia de l'estil to be or not to be, però només sento que el llit grinyola i penso “Com n’és de dur, aquest coixí...”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada