Cada país té els seus horteres. A Barcelona, ben aviat, tindrem els d’importació que arriben al temps de la calor -perdó per la rima- amb sandàlies i mitjons. Un clàssic que, com les orenetes de Bécquer, sempre torna. Ara bé, posats a triar model d’hortera, res com els intérprets americans de música funk dels anys 70, plens de lluentons i uns vestits arrapats d’unes formes i colors tan impossibles com les de l’ínclit economista Xavier Sala-i-Martín, que els portaven cap a una categoria del tot indefinible. Tot plegat amanit amb uns arranjaments de vent impecables i un baix electritzant. L’hortera ibèric, en canvi, ens remet directament a les cintes de benzinera, a les cançons de flamenc passades pel sedàs de l'inefable Casiotone dels anys vuitanta. Horrible. I és que fins i tot pel que fa als horteres hi ha categories.
2 comentaris:
i qui decideix el que és o no una horterada?
La dictadura de la moda! Ningú no se'n escapa. Cada època té uns cànons estètics que, inevitablement, assimilem. Negar-ho és pur esnobisme. Ara, una altra cosa és que ens sentim còmodes amb depèn què i tirem pel dret. I no descarto que en el futur una cinta de Camela descansi en un museu o se subhasti per una fortuna. Coses pitjors s'han fet en el món de l'art ;)
L.
Publica un comentari a l'entrada