D’acord: els paisatges són de tothom, que és una manera de dir que no són de ningú. I a vegades es nota. Alguns llocs són una partitura perfecta però, sense cap director amb batuta, sempre hi ha qui desafina a l'orquestra. D’on surten aquests ximples de taula i cadira plegables? Crits, música a tot volum i deixalles que fan malbé l'entorn, la calma de diumenge a la tarda. Un enrenou trist i vulgar que, posats a embrutar, taca fins i tot els racons de la memòria. Perquè el Castellar Vell que jo coneixia és un altre.
*Fotografia: Carles
2 comentaris:
:(
Sí noia, dropos a mig educar. No sé què ha fallat :(
Publica un comentari a l'entrada