Prínceps i princeses

Quan tenia tretze anys vaig programar un joc d’ordinador. Als anys 80, 48K eren una carretada de bytes i ben aprofitats semblava que donaven per a molt. El joc en qüestió es basava en una torre de castell medieval on, a cada jugada, hi apareixia una princesa en un balcó que frissava per trobar-se amb el seu amant. El príncep blau havia d’arribar a la pubilla gràcies a un coet propulsor -gentilesa del mag del castell- que s’alimentava tot fent anar el “joystick” a dreta i esquerra com si fos una dinamo. La dificultat es trobava en que, a cada partida, el balcó apareixia a una alçada diferent seguint un criteri aleatori. A vegades el príncep feia curt, a vegades es passava. De tant en tant l’encertava i els dos hereus apareixien plegats envoltats d’un grapat de cors vermells que s’enfilaven pantalla amunt. Ara, vist amb la perspectiva del temps, se m’acuden dues coses: la primera és que programar tot allò sense haver assistit a cap curs tenia força mèrit. La segona és que, efectivament, en les coses de l’amor a vegades costa trobar la mida justa.