El mecanisme de les hores

El mecanisme que havia de fer sonar alhora les dues campanes del campanar no acabava de rodar fi. Ara una, ara l’altra, el seu bronze sonava com un eco llunyà i les hores s’emmirallaven amb una diferència de temps de cinc minuts. El fenomen atorgava al poble una peculiaritat que el feia únic: la possibilitat de viure la vida en diferit, com si el repic de la primera campana fos només un assaig del que havia de venir. Viure la vida en rigorós directe obria la porta a l’error, a l’accident, a l’imprevist, al neguit de l’atzar i, en definitiva, malgrat el miratge de la civilització, al desori més absolut.

Ara, a l’ombra del campanar, els parroquians gaudien de cinc minuts de marge per esmenar qualsevol maltempsada. Al principi ningú no hi va parar compte: les campanes sonaven, primer una, més tard l’altra, sense més conseqüència. Va ser el barber qui es trobà sobtadament, i al cap de cinc minuts, amb la possibilitat d’esmenar el tall que, arran d’orella, havia infligit al seu client. Cinc minuts més tard, l’escuma blanca, pigada amb les petites taques del vermell lluent de la sang, tornava a aparèixer immaculada i ell mateix en disposició de fer un segon passi de navalla, ara sí, del tot precís. El fet s’escampà com una espurna en un camí de pólvora.

Ben aviat tot el poble gaudia dels cinc minuts de gràcia concedits pel campanar. L’atzar, l’error, els accidents…van ser abolits, exiliats als pobles del voltant. Els esdeveniments, polits en els darrers cinc minuts, s’encadenaven amb una precisió de rellotge suís. Amb el temps, però, ja no n’hi hagué prou amb esmerçar l’errada d’última hora: els vilatans aprengueren a fer i refer els cinc minuts fins aconseguir sense una engruna de marge el resultat esperat, com si l’esmena de l’error, en no convèncer-los el resultat, fos un altre error. Amb aquesta possibilitat, el desig s'esvaní. Ja no calia encalçar cap anhel i el somni, una vegada assolit, s’evaporava tot deixant un buit al seu lloc. A força de repics de campana el temps va convertir-se en un llenç blanc de minuts infinits, un magma apelagós fet de badalls i mandra. Una fatiga estranya envaïa tothom: autòmats que feien i desfeien ja sense cap propòsit que els menés...

...del llamp que féu saltar una de les campanes, encara ara, ningú no en parla. És impossible trobar-ne cap registre al poble. Malgrat la tempesta i el terrabastall del bronze que rodolava llambordes avall, ningú no veié res. En un dels plens i sense massa convicció, l’alcalde va fer esment d’uns lladres que, amb nocturnitat i aprofitant el tabal de la tempesta, l’haurien furtada. En el torn de precs i preguntes ningú no va demanar amb quina partida dels pressupostos s’havien comprat els vint-i-quatre testos de bronze en què ara hi florien, arreu del poble, esponerosos clavells vermells.

Joan Bocoi, 101 contes morals.