Autoretrats

Al llarg dels anys hi ha hagut molts artistes que no han pogut resistir la temptació de fer-se un autoretrat. Per quina raó? Intueixo que la mateixa que duu a molta gent a buscar-se al Google o tenir fills: per l’ego. Sí, l’amor (propi) fa rodar el món des de fa anys i panys. De vanitats emmarcades, per tant,  en trobem una bona colla a cada museu. En algunes, quan l’autor encara no podia treure massa el nas a la seva obra, es mostrava mig dissimulat, una mica com feia Alfred Hitchcock a les seves pel·lícules (qui és el transeünt grassonet que creua un pas de zebra a Psicosi, si no?). Sovint el mestre també es feia sortir al quadre com aquell qui no vol la cosa, reflectit en un mirall, com en el retrat del matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck. Amb els anys, però, i quan el nom de l’artista ja pesava, els genis de la pintura es deixaven de romanços i apareixien a les seves obres d’una manera més evident. Així, tenim un orgullós Durero amb el cabell perfectament rinxolat, Velázquez tot pintant Las Meninas o un Goya, ja vell i ressentit... Ara dels autoretrats en diem “selfies” (de l’anglès self, un mateix) i gràcies a les càmeres de fotografiar dels telèfons mòbils són a l’abast de tothom. Canvien les formes però no el fons. Segur que els impressionistes haguessin tingut grup de Whatsapp i Gauguin hagués enviat a Van Gogh per Facebook una petició d’amistat: “Paul, què et sembla aquest selfie que m’he fet amb l’orella escapçada?”, “Ai, no ho sé...té un punt de postureo”, “Mira que et faig un unfollow...”, “tu mateix...”*.

*Gauguin havia conegut Vincent i Theo Van Gogh a París el 1886, i Gauguin havia quedat impressionat per l'expressivitat de Van Gogh. Treballen plegats i pinten la sèrie de vistes d'Alyscamps. Però la convivència és molt difícil, tots dos tenen un caràcter molt temperamental... (Viquipèdia).