Tants estudis sobre el seu somrís enigmàtic, que si estava trista, alegre o tot plegat era nostàlgia, mal d’amor, enyorança de ves saber què. Anàlisi de tècniques, perspectives, sfumatos, paisatges i camins que es perden quadre enllà. I el desig, aquella paraula feta precisament del que no és, d’allò que no és té, esperonat per històries de robatoris obscurs i maldestres, xantatges i cops d’efecte policials. Ella és allí, al Louvre, i ens espera pacient des de fa anys. Quan per fi hi arribem ens trobem amb una sala plena de gom a gom, una gernació enxubada de persones menudes i faccions orientals que amb els braços enlaire sostenen les seves càmeres digitals. Clic, clic, clic... miren sense veure-hi, l’important és només fotografiar. I ella que els observa amb aires de suficiència i mig burleta. No surt a cap guia, però ara ja sabem perquè rius, Mona lisa.
4 comentaris:
Com a mínim, ha de somriure cofoia. Si no és la dona més fotografiada del món, poc li de faltar.
Top model :)
I per més inri es petita!
Una top model sense celles i petitona. I ja veus quines cues! :P
Publica un comentari a l'entrada