Hago "Chas" y aparezco a tu lado

Me’n faig creus de la velocitat amb què apareixen i desapareixen botigues al centre de Barcelona. A vegades penso que els edificis de Gaudí que hi ha a prop, amb formes orgàniques que representen escates de drac, ossos, soldats, etc. i, en general, tots els que estan tocats pel modernisme, plens de fulles i branques, realment han cobrat vida i fan mudar, fagociten, tots els establiments que, sotmesos a la pressió del mercat immobiliari, deixen de ser rendibles. Pur darwinisme econòmic. I així el que era una llibreria ara és una hamburgueseria, una perfumeria esdevé una botiga de roba, etc. El més sorprenent és que aquests canvis es fan a un ritme vertiginós, a mans d’operaris que treballen a preu fet: una excavadora polsegosa surt del ventre d’un edifici mentre el guixaire fa els darrers retocs a la paret i l’encarregat del magatzem comença a col·locar els productes en lleixes en què la cola del fuster encara no s’ha assecat del tot. Amb aquest modus operandi i el tarannà “marca España” els nyaps que es deuen produir i que queden mig dissimulats per l’aparell de merchandising de la botiga han de ser de l’alçada d’un campanar. No passa res, perquè tot plegat es fa i desfà en sòlids edificis noucentistes als quals això els fa pessigolles. El que deu ser per posar-se a tremolar és quan tota la construcció, dels fonaments a l’interior, és d’obra nova. Sort que, entre els llums de Nadal, les promocions i “aquest Whatsapp que m’acaben d’enviar” no pensem massa en tot plegat. Ara: estic convençut que més d’un arquitecte, en entrar en algun edifici i constatar com està aixecada l’estructura, deu creure més que mai en “la màgia d’aquestes Festes”. Per a la resta de dies deu confiar en què el marge de seguretat de la normativa sigui prou cabal. “I com passa el temps – es diu en entrar de nou a l’edifici al cap d’un any- que ja tornem a ser Nadal”.