Primera pel·lícula llogada a través d’iTunes. Cap cua al videoclub, cap decepció per no haver trobat el que busquem, tampoc cap xerrada cinèfila amb el dependent. En línia, un catàleg prou ampli que va dels clàssics al més comercial de Hollywood. Amb un toc a la pantalla asèptica de l’Ipad i al cap de poca estona la sessió és a punt per començar. Tot tan fàcil i pràctic que em fa veure les incursions a la selva dels DVD al final de la Rambla com un desajust anacrònic que, com els discs de vinil, s’ha quedat al menjador. Trementinaires, escuraxemenies, esclopers... treballadors de videoclub.
La pel·lícula, Begin again, és amable i distreta. Als de la generació Son Goku qualsevol cançó sense retocs informàtics els sona com si fos “autèntica” i per això en moment donat es permeten el luxe de criticar Bob Dylan per canviar amb les modes. També es podria dir el mateix de Miles Davis en el jazz. D’haver tingut una mica més de perspectiva els guionistes podrien haver dit que van ser precisament músics com Dylan o Davis els que van fer canviar la moda i que després la resta els va seguir. Però això ja hagués sigut demanar massa. Per altra banda jo no sé com s’escriu “Kame hame” - és així?- ni de què anava Bola de drac. Estem en paus.
2 comentaris:
No saps de què va Bola de Drac? Tens un problema. I convindrem que el teu és més gros que el meu, que no sé de què va la pel·li en qüestió. Però tampoc és tan gros com els que tenen els treballadors de videoclub...
És que el Manga no m'agrada. Pel que fa a tècnica de dibuix i banda sonora, els que hem pujat amb els de Hanna-Barbera, Walt Disney... és una altra història. Em vaig quedar amb Mazinger Z. Sé que hi havia unes boles que s'havien d'anar trobant, un iaio amb barba i un senyor viciós. O això era a l'Arale? Oio...
Publica un comentari a l'entrada