Només ens adonarem de la seva existència si deixem estar el
telèfon mòbil amb el qual deambulem pels nostres carrers amb el nas enganxat a la
pantalla. I a vegades ni així perquè, com els bolets, acostumen a passar
desapercebudes, confoses entre les façanes. Sí, les fornícules – hornacinas en
castellà- costen de veure. Aquest espai rebaixat a les parets de les cases per
acollir i mostrar la devoció a un sant o santa és una espècie en extinció.
Moltes ja van caure durant la guerra civil, tapiades o destruïdes. Però de tant
en tant, en alguna cantonada o paret mestra, encara en podem veure alguna que
ha sobreviscut al temps, les ideologies radicals o a la fal·lera constructora.
Que ben mirat, i si tenim en compte el poder destructor d’aquests tres factors,
n’hi ha per creure en el sant en qüestió i els seus miracles. Pensem-hi la
propera vegada que, passejant distrets per la nostra ciutat, trobem una fornícula
plena de flors i espelmes. És per posar-n’hi una.
3 comentaris:
No parles tu de coses del passat de vegades? Doncs això és una cosa arcàica de pebrots. I si és per posar-hi sants i aquestes coses, tampoc no m'importa que es vagi perdent. No engaré que fan bonic... però una mica d'angunieta també.
Es el que té el temps, que hi ha coses antigues que es van perdent. Oi que tampoc veiem un abeurador de cavalls al mig de la plaça del poble?
El pitjor és que fornícula té nom de símptoma de malaltia lletja de l'Edat mitjana. "Tenia el cos ple de fornícules..." :)
Publica un comentari a l'entrada