De vegades un hort naufraga en ell mateix. És un cas estrany però en tenim proves cada dia als menús dels restaurants: s’enfonsa com un vaixell en un mar de tomàquets madurs tot deixant-lo ple de llànties d’oli. A resultes del desastre, el petit oceà, circumscrit a la tassa que el conté, queda cobert de petits icebergs vegetals que suren en el líquid vermell. Entre els supervivents s’hi poden comptar trossos de cogombre i ceba amb fragments de pebrot verd i vermell. A manera de bagul hipercalòric també hi floten –a vegades, perquè hi ha qui no en vol- dauets de pa torrat. Altres fruits del mediterrani susceptibles d’aparèixer-hi – síndries, melons, carabasses, etc.- semblen romandre al fons de la tassa o, segurament, es perden volatilitzats en la tragèdia. Però un hort no és el Titànic i si a sobre hi afegim que el naufragi es dóna dia sí, dia també, entendrem que gairebé cap diari no reculli la notícia. Només un petit rètol en parla al restaurant del fons del carrer. En lletres blanques damunt d’una pissarra negra, un cambrer ens ho assenyala diligent: “Avui, gaspatxo”.
2 comentaris:
Quan l’intento fer a casa no em surt massa bé, la batidora es vella i s’escalfa i no pica gaire bé. Llavors em faltaria un xino per col•lar-ho bé, però es massa feina, total que em surt una cosa grumullosa i poc apetitosa
Ara n'hi ha d'envasats que estan prou bé i t'estalvies el renou amb el Túrmix... però res com el gaspatxo casolà!
Publica un comentari a l'entrada