L’oli fi de la rutina greixa l’engranatge dels dies: arriba el dia en què les vacances també fan les maletes i ens deixen amb una nota que diu “penseu a regar les plantes”. El sol encara crema però no tant i ben aviat els grans magatzems del tall britànic recordaran als més petits que s’ha de tornar a l’escola. Les busques del rellotge, adormides fins fa poc, marquen de nou les hores amb precisió quirúrgica: cinc minuts més de son i tot són trens que s’escapen i cues a la carretera. Fotografies d’estels a la platja, arrossos i rialles desfilen pel Power Point de la nostra memòria entre codis i correus electrònics acumulats. “Operació retorn”, badalls davant el mirall mentre diem adéu al nostre alter ego que, vestit amb bermudes i sandàlies, s’acomiada de nosaltres a l’altra banda tot deixant-nos com a record un lleu to morè a la pell. Una mica més tard algú dirà “Ben tornat!” i “Fas bona cara...!”.
2 comentaris:
Quina sensació tan fantàstica la de no saber el dia que es viu, m'encanta. Però dura molt poc, de seguida el calendari torna a quedar més que clar.
Aquest any m'ha agafat per comprar el Periódico cada dia (per fer l'autodefinit, bàsicament) i per això no he perdut de vista el calendari. De petit sí que perdia completament la noció del temps. El dies eren això, dies i res més, sense nom ni número. Llavors també les vacances semblaven llarguíssimes.
Publica un comentari a l'entrada