Ara és temps de vacances, de voltar pel món. Adéu a la rutina de l’oficina, al maletí i a l’agenda accelerada, hola maletes i guia turística amb notes i adreces destacades. I agafem cotxes i avions, ens empassem quilòmetres i núvols, cues al peatge o al taulell de facturació, però tot plegat paga la pena perquè el lloc s’ho val. I arribem a l’hotel i sortim al carrer amb il·lusió: “Trenca per aquí, segueix la indicació, vols dir que anem bé?”. I finalment, després de girar una cantonada, ens apareix la justificació de tant renou: edificis imponents, runes majestuoses, catedrals de vitralls divins on tocar el cel. Fotografiem aquella fita de la Humanitat i l’enviem a corre-cuita a les xarxes socials amb una barreja d’orgull i vanitat. Però a vegades les expectatives són un globus massa inflat que esclata en constatar la realitat: el nostre objecte de desig és com el que apareix a la guia però en un racó i molt més petit. “Voleu dir que n’hi havia per a tant?”. Una noia del grup llepa un gelat de maduixa i comenta fatigada: “Ai, no ho sé, me l’imaginava més gran...”
2 comentaris:
Quina gran sèrie, 'Oh, Europa!'. I sí, tenim unes expectatives tan grans que de vegades ens decep allò que anem a veure. De vegades, perquè d'altres ens agrada encara més del que havíem pensat. Si escrius aquest post pel Manneken Pis, imagina per la Jeanneke Pis, que la tenen allà en un carreró amagada.
Em costa molt decebre'm als viatges: tot m'agrada. M'ha passat amb coses que tenia imaginades de petit perquè me n'havien parlat o jo havia llegit. Aquí van els greatest hits de la decepció: La (mini) verge del Pilar, a Saragossa, la (mini) venus de Willendorf a Viena i, efectivament, el Manneken pis. Les mans del David de Miquel Àngel a Florència, per altra banda, em van semblar un pèl massa grans :)
Publica un comentari a l'entrada