Ahir va fer 42 anys de l’emissió del primer capítol de la sèrie japonesa Mazinger Z a Espanya. Llavors el concepte d’anime ens queia molt lluny i el de manga segurament ens hagués fet pensar en el que alguns feien a la botiga de llaminadures de la pobra senyora Rosa. Per a nosaltres només eren “els dibuixos del robot aquell”, fet de Japanium, un metall gairebé indestructible. Profundament masclista i amb conceptes tan antagònics com “lucha por la paz” a la seva sintonia de presentació, ens assèiem a veure-la embadalits cada diumenge a la tarda. Malauradament per a nosaltres, pobra canalla de 5 anys i escaig –me’n faig creus-, TVE només havia comprat uns quants capítols, no tota la sèrie i les aventures del robot nipó van canviar-se abruptament per les anades i vingudes a la sabana africana d’un tal Orzowei. Res a veure, xiulets a la sala, “que ens tornin els diners!”, primer trauma infantil abans de “els Reis són els pares”. “Puños fuera, planeador abajo”, gairebé fa cinquanta anys de la sèrie i a tots ens uneix un trauma generacional: no haver-ne vist mai el capítol final.
2 comentaris:
Jo gaire trauma no tinc. Sóc coetani de la sèrie i tinc records heretats que em posaven assegut davant la pantalla a mirar-la, i que aparentment m'encantava. Però com dic, són heretats, jo era un infant sense consciència ni capacitat de generar records, així que la meva relació amb Mazinger Z és mística, no real.
La meva és ben real, XeXu. És un trauma relatiu, esclar, perquè tot fos això, oi? Però recordo perfectament el disgust de veure córrer l'Orzowei el dia que esperàvem un altre capítol de Mazinger. Però vaja, que vam tancar el televisor i vam sortir al carrer a jugar. Adéu Orzowei, hola pilota de futbol.
Publica un comentari a l'entrada