No són maneres

Quan arriba a l'oficina, el primer dia de feina després de les vacances, es troba que algú altre ocupa la seva cadira. A direcció no el reconeixen. Avisen a seguretat: no consta a la llista de persones amb passi. Ja al carrer, truca a la seva dona: una veu masculina respon al telèfon i les targetes de crèdit del restaurant on menja després són rebutjades amb cara de circumstàncies pel cambrer. Entresuat, es mira al mirall del lavabo. Els pòmuls més sortits, les celles més espesses: fins i tot la seva cara ha començat a esdevenir la d'algú altre. Ara ho fem així- li diu Mort tustant-li l'esquena. No és tan expeditiu i el futur finat té temps de fer-se'n a la idea, Sr. AB. Fins i tot -per un mòdic suplement- hi ha un servei de suport psicològic. AB informa de l'error: ell és YZ. Mort li demana disculpes: és un grup experimental i a vegades hi ha errors. Seguidament arreglaran el malentès laboral. No s'oblidi de la meva dona. La seva dona? Encara no em consta cap canvi. L'endemà als diaris s'hi llegeix el succés: "Marit engelosit és abatut a trets per l'amant de la seva dona". No són maneres – es diu Mort pensant en la forma de treballar d'alguns dels seus companys. No són maneres...

The real thing

Assegut en un banc a l’ombra al costat de la font, el borbolleig de l’aigua se li escola entre les pàgines del llibre que acaba d’obrir. Transparent i clara, l’aigua flueix per la canal de fang cuit, entre petits pans fets de molsa humida, líquens i falguera, fins a sortir rabent per la bocana. El doll, abundant i fresc, es marfon en un aiguabarreig de fang, fulles i branquillons en el bassol que forma la pica. Llavors hi para atenció: una llauna de Coca-cola, d’un vermell que sota els raigs del sol de migdia brilla llampant, la cofa. Algú l’ha deixada allí, buida i arrugada. L’home tanca el llibre i enfila amb pas lleuger cap al bar del poble, pres per un sobtat atac de set.

Orgasmes

A partir de certa edat, hom ja ha tingut l’ocasió d’escoltar uns quants orgasmes aliens: pensions, hotels...fins i tot cases amb les finestres obertes una calorosa nit d’estiu, m’han permès de sentir una tirallonga de gemecs, crits i esgarips d’allò més variada. De varietats d’orgasmes n’hi ha tantes com persones hi ha al món, no cal dir-ho. N’hi ha que són voluptuosos, amples, ostentosos. D’altres, amb prou feines són un gemec de rateta. Normalment, els femenins donen molt més de si que no pas els masculins que, tret d’algun tram final, són força més discrets i monocords: en general, sonen com una manxa amb les peces una mica balderes, on l’aire hi fa de mal passar. Recordar-los tots alhora, sense els seus corresponents pròlegs i epílegs, produeix, certament, un efecte una mica còmic, per bé que força més gratificant que la majoria de crits, renecs i discussions aliens que també he hagut de suportar. I és que posats a despertar els veïns, trobo que és molt millor la primera opció, oi?

El miratge de les hores (i IV)

Del llamp que féu saltar una de les campanes, encara ara, ningú no en parla. És impossible trobar-ne cap registre al poble. Malgrat la tempesta i el terrabastall del bronze que rodolava llambordes avall, ningú no veié res. En un dels plens i sense massa convicció, l’alcalde va fer esment d’uns lladres que, amb nocturnitat i aprofitant el tabal de la tormenta, l’haurien furtada. En el torn de precs i preguntes ningú no va demanar amb quina partida dels pressupostos s’havien comprat els vint-i-quatre testos de bronze en els quals, a l’ombra de les pèrgoles, ara hi florien esponerosos clavells vermells.

El miratge de les hores (III)

Ben aviat, tot el poble gaudia dels cinc minuts de gràcia concedits pel campanar. L’atzar, l’error, els accidents…van ser abolits, exilitats als pobles del voltant. Els esdeveniments, polits en els darrers cinc minuts, s’encadenaven amb una precisió de rellotge suís. Amb el temps, però, ja no n’hi hagué prou amb esmerçar l’errada d’última hora: els vilatans aprengueren a fer i refer els cinc minuts fins a aconseguir sense una engruna de marge el resultat esperat, com si l’esmena de l’error, en no convèncer-los el resultat, fos un altre error. Amb aquesta possibilitat, el desig s'esvaní. Ja no calia encalçar cap anhel i el somni, una vegada assolit, s’evaporava tot deixant un buit al seu lloc. A força de repics de campana el temps va convertir-se en un llenç blanc de minuts infinits, un magma apelagós fet de badalls i mandra. Una fatiga estranya envaïa tothom: autòmats que feien i desfeien ja sense cap propòsit que els menés.

Continuarà...

El miratge de les hores (II)

Ara, a l’ombra del campanar, els parroquians gaudien de cinc minuts de marge per esmenar qualsevol maltempsada. Al principi ningú no hi va parar compte: les campanes sonaven, primer una, més tard l’altra, sense més conseqüència. Va ser el barber qui es trobà sobtadament, i al cap de cinc minuts, amb la possibilitat d’esmenar el tall que, arran d’orella, havia infligit al seu client. Cinc minuts més tard, l’escuma blanca, pigada amb les petites taques del vermell lluent de la sang, tornava a aparèixer immaculada i ell mateix en disposició de fer un segon passi de navalla, ara sí, del tot precís. El fet s’escampà com una espurna en un camí de pólvora.

Continuarà...

El miratge de les hores

El mecanisme que havia de fer sonar alhora les dues campanes del campanar no acabava de rodar fi. Ara una, ara l’altra, el seu bronze sonava com un eco llunyà i les hores s’emmirallaven les unes a les altres amb una diferència de temps de cinc minuts. El fenomen atorgava al poble una peculiaritat que el feia únic: la possibilitat de viure la vida en diferit, com si el repic de la primera campana fos només un assaig. Viure la vida en rigorós directe obria la porta a l’error, a l’accident, a l’imprevist, al neguit de l’atzar i, en definitiva, malgrat el miratge de la civilització, al desori més absolut.

Continuarà...