E-mails

Safata d’entrada. Finestra al món. E-mails en forma de palíndrom d’anada i de tornada. Escriu-me una carta digital, una festa discreta plena de 0 i 1 enmig de l’oficina. Un spam en forma de cita per anar a dinar, un recordatori, un cronòmetre que descompti les hores, que em digui quant falta per tancar la porta i tornar-te a trobar.

Conflictes

A vegades costa posar d'acord tots els "jo" que duem a dins, oi?

De colònies

Em dic Marc, tinc sis anys i avui he marxat de colònies. No massa lluny, però a mi m’ha semblat tota una aventura. I més perquè amb la loteria de l’asma no se sap mai fins a l’últim moment si podré anar a les activitats extraescolars. Està bé tenir asma perquè et quedes a casa i pots llegir. La iaia m’ha portat la “Història d’en Xumet” (amb il·lustracions de Mercè Llimona) però a mi el que de debò m’agrada és llegir Mortadelos. Finalment, però, he pogut sortir. Quan no, miro a través del vidre de la finestra com els nens juguen a fora. A vegades el baf hi deixa un tel i hi faig dibuixos. Quan en faig molts la mare em renya, però no massa. La casa és molt gran. Una masia. Mentre els professors s’organitzen nosaltres juguem a fora. Les nenes a pares i mares. Els nens a guerra. Jo, en un racó, jugo amb un ninot que he trobat a la butxaca de l’anorac. És un esquelet de plàstic que em va sortir en una bombolla després de ficar una moneda de 5 pts. en un dispensador del carrer. Fa una mica d’angúnia, l’esquelet, però és millor que jugar a pares i mares o a guerra. Dinem. Hi ha mandonguilles. Són una mica eixarreïdes. Ni de lluny com les que fa la mare. Dissimuladament les faig rodolar pel terra, bancada avall. Senyu ja estic. Havent dinat, una cançó: “Fort i valent amb la barba serrada i un vell escut tot d’or, el bon Guifré ha arribat a l’albada i ens don per bandera la sang del seu cor”. Angúnia, neguit. Dissimuladament me’n vaig a la darrera fila, la dels nens i nenes que fan veure que escolten. Inevitablement, penso en la Universitat.

Més pati, més nens i nenes, més jugar a pares i mares i més guerra. L’esquelet ja no fa tanta angúnia. Berenar. Entrepà de mortadel·la. És que no saben que a mi, “de tota la vida”, mai no m’han agradat els entrepans de mortadel·la? Ningú no em mira, ningú no em veu. Entaforo l’entrepà en unes bardisses. Les properes tres setmanes, ja a casa, patiré per si algú em diu quelcom. Si es dóna el cas, ho negaré tot.

Sortim al bosc, recollim fulles, tiges, arrels. Una heura. Heura, heura...ressegueixo el nom amb el dit del pensament. M’agrada com sona: Heu-ra. En arribar a la masia dibuixo les arrels, enganxo les tiges als fulls i l’heura al fons de la memòria. A fora es comença a fer fosc...

De debò que la professora es pensa que es pot fer pipí amb una llanterna enfocant-te entre les cames?? Si us plau, que ja tinc sis anys! Brrr...quina vergonya! Del neguit, se’m talla tot. Al·lego problemes de pròstata però ningú no em creu. Ah, finalment...un breu rajolí. L’aire és fred a la petita caseta sense llum que fa de lavabo. Si pogués, ara tornaria a casa.

Anem a dormir. Enyoro els de casa i la senyoreta Anna no m’ha fet cap petó. A la paret hi ha una guixada: “Z, el Zorro” i “Quim, 1979”. Des de dalt de la llitera estant veig els llits de sota. L’M. es posa el pijama. Té un tall molsut i rosat entre les cames. No hauria de veure això. Vergonya. L’endemà em miro l’M. encuriosit. No sé desplegar-me el mitjó esquerre i m’adono que no sé fer-me el nus de les sabates. Calma, establim prioritats. Senyoretaaaaa....!!

Matí. Ens anem a rentar les dents a la mateixa caseta. La pasta del Pol és més bona que la meva.

- Si et menges la pasta et mors!
- Que no!
- Que el Pol es va empassar mig tub ahir i no li va passar res!
- Ho veus?!
- Senyoretaaaa...!

Avui és com ahir però m’avorreixo més. Finalment tornem cap a casa. Autocar. Els retrovisors el fan semblar una formiga gegant amb rodes. Plou. “Adéu, adéu...!”

“Hola pare, hola mare!”. “T’ho has passat bé?”. “Sí, molt!”. Torno a tenir ofec. Asma. Demà dilluns, escola, però jo no hi aniré. Trec l’esquelet de plàstic de la butxaca, a fora els nens juguen. I jo, a la meva manera, també.

La felicitat

En l’àmbit de les ciències socials sempre s’han volgut definir indicadors que ens permetessin aproximar-nos a la realitat d’un país o els seus habitants. En tenim de ben convencionals, com el PIB (producte interior brut) que en reflecteixen el grau de riquesa. D’altres són força més atípics, com el Happy Planet Index, és a dir, l’Índex de felicitat planetària, que mostra la percepció del benestar que es té. Podem dir que com més elevada és la riquesa d’un país més alt és el seu nivell de felicitat? Sembla que no, i països com els Estats Units apareixen en la posició 150 d’un total de 180 països. Però com es mesura la felicitat? Com definir aquest estat de la ment o sentiment caracteritzat per una barreja d’alegria, amor, satisfacció, plaer o joia? Al llarg de la història hi ha hagut aproximacions de tota mena: biològiques, psicològiques, religioses o filosòfiques. Els científics, per la seva banda, han identificat determinats atributs que es poden correlacionar amb la felicitat: la interacció social, l’extraversió, ser solter o casat, estar ocupat o a l’atur, la salut, el sexe, la llibertat, el grau d’optimisme, el compromís religiós o, fins i tot, el grau d’endorfines segregades mitjançant l’exercici físic o en menjar xocolata. Sigui com sigui, la qüestió ve de lluny i diversos filòsofs van assajar diferents maneres d’arribar-hi. Diògenes de Sinope, per exemple, va convertir l’austeritat i l’autocontrol en una virtut. Conten que vivia a Atenes en un tonell, lluny dels luxes i els honors, que menyspreava. Segons el filòsof, el savi ha de deslliurar-se dels seus desigs i reduir al màxim les seves necessitats. Diògenes sembla ser, doncs, l’origen d’aquell adagi que diu que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita. Un altre filòsof que parlà de la felicitat fou Epicur, que afirmava que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat. Epicur defensava la serenitat com a condició de vida feliç, i enaltia valors com l’amistat, que ens rescata de l’egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per sobreviure feliços. Pel que fa a les divinitats, afirmava que l’home és lliure i la felicitat és a les seves mans. En aquest darrer cas, si no reeixim en la nostra empresa personal, sempre ens podem apuntar al corrent de pensament estoic, i acceptar el destí tal i com ens és donat. Llargues cues a l’autopista, visites a deshores, sorolls de matinada, picadures de mosquit i la xafogor intensa d’aquest estiu és preferible resistir-los, doncs, “estoicament”. Sigueu bonament feliços. I bones vacances per a tothom.

Món petit

Ara que hi sóc, m’adono que Dalí sempre pintava des de la platja de Port Lligat. “El gran masturbador”, “La persistència de la memòria”, es van crear pensant en aquesta vista d’horitzó ample i, alhora, a l’abast de la mà. Un paisatge de pedres i persones tocades per la tramuntana que amb la seva fressa constant els donava formes estranyes i pensaments eixelebrats. Dalí, pintor de renom mundial, pintava –fos on fos- des d’aquest racó de platja. I sí, malgrat els viatges, les persones, els diversos costums, els idiomes...el meu món també és petit.

En silenci

Al portal una parella jove parla amb les mans. Sempre m’ha encuriosit el llenguatge dels gests. Poder parlar sense paraules. Expressar-se amb les mans mitjançant signes en l’aire, amb una coreografia de cercles, dits i llavis, amunt i avall, amb un compàs difícil de seguir pels profans. La parella s’explica quelcom ocurrent, fan broma i jo, que me’ls miro de reüll, no entenc res: ara el sord sóc jo. Al final s’acomiaden amb un petó més apassionat que no pas formal, el signe potser més universal. I, per uns moments, em fa l’efecte d’haver copsat la seva conversa amb tot detall.

Massa

Sóc dels que comencen a llegir el diari per la darrera pàgina. Sempre prefereixo trobar-me les notícies de cultura abans que les internacionals. Hi trobo un ordre més lògic: primer el propi món, el de les paraules amb un sentit més o menys estètic, els sentiments. Després se surt a l’exterior en un àmbit local i, finalment, s’arriba a la secció d’internacional. La inversa em sembla, de sempre, començar la casa per la teulada. Ho faig amb tots els diaris: La Vanguardia i “La contra”, El País i els articles del Millás, etc. Amb l’únic que faig una excepció és amb el diari Avui perquè esgota. Esperes Miles Davis i trobes la trompeta de fireta de plàstic, vols humor anglès i apareixen “els Morancos”, desitges Cortázar i et donen els “Cuadernos de verano Santillana”. Sempre la mateixa conyeta fàcil, l’acudit blanc i dolent. Vull dir que, com aquell estiu en què tocaven arreu Georgie Dann i King Africa, trobar-se junts l’Iu Forn i l’Empar Moliner a la darrera pàgina potser és massa.