De colònies

Em dic Marc, tinc sis anys i avui he marxat de colònies. No massa lluny, però a mi m’ha semblat tota una aventura. I més perquè amb la loteria de l’asma no se sap mai fins a l’últim moment si podré anar a les activitats extraescolars. Està bé tenir asma perquè et quedes a casa i pots llegir. La iaia m’ha portat la “Història d’en Xumet” (amb il·lustracions de Mercè Llimona) però a mi el que de debò m’agrada és llegir Mortadelos. Finalment, però, he pogut sortir. Quan no, miro a través del vidre de la finestra com els nens juguen a fora. A vegades el baf hi deixa un tel i hi faig dibuixos. Quan en faig molts la mare em renya, però no massa. La casa és molt gran. Una masia. Mentre els professors s’organitzen nosaltres juguem a fora. Les nenes a pares i mares. Els nens a guerra. Jo, en un racó, jugo amb un ninot que he trobat a la butxaca de l’anorac. És un esquelet de plàstic que em va sortir en una bombolla després de ficar una moneda de 5 pts. en un dispensador del carrer. Fa una mica d’angúnia, l’esquelet, però és millor que jugar a pares i mares o a guerra. Dinem. Hi ha mandonguilles. Són una mica eixarreïdes. Ni de lluny com les que fa la mare. Dissimuladament les faig rodolar pel terra, bancada avall. Senyu ja estic. Havent dinat, una cançó: “Fort i valent amb la barba serrada i un vell escut tot d’or, el bon Guifré ha arribat a l’albada i ens don per bandera la sang del seu cor”. Angúnia, neguit. Dissimuladament me’n vaig a la darrera fila, la dels nens i nenes que fan veure que escolten. Inevitablement, penso en la Universitat.

Més pati, més nens i nenes, més jugar a pares i mares i més guerra. L’esquelet ja no fa tanta angúnia. Berenar. Entrepà de mortadel·la. És que no saben que a mi, “de tota la vida”, mai no m’han agradat els entrepans de mortadel·la? Ningú no em mira, ningú no em veu. Entaforo l’entrepà en unes bardisses. Les properes tres setmanes, ja a casa, patiré per si algú em diu quelcom. Si es dóna el cas, ho negaré tot.

Sortim al bosc, recollim fulles, tiges, arrels. Una heura. Heura, heura...ressegueixo el nom amb el dit del pensament. M’agrada com sona: Heu-ra. En arribar a la masia dibuixo les arrels, enganxo les tiges als fulls i l’heura al fons de la memòria. A fora es comença a fer fosc...

De debò que la professora es pensa que es pot fer pipí amb una llanterna enfocant-te entre les cames?? Si us plau, que ja tinc sis anys! Brrr...quina vergonya! Del neguit, se’m talla tot. Al·lego problemes de pròstata però ningú no em creu. Ah, finalment...un breu rajolí. L’aire és fred a la petita caseta sense llum que fa de lavabo. Si pogués, ara tornaria a casa.

Anem a dormir. Enyoro els de casa i la senyoreta Anna no m’ha fet cap petó. A la paret hi ha una guixada: “Z, el Zorro” i “Quim, 1979”. Des de dalt de la llitera estant veig els llits de sota. L’M. es posa el pijama. Té un tall molsut i rosat entre les cames. No hauria de veure això. Vergonya. L’endemà em miro l’M. encuriosit. No sé desplegar-me el mitjó esquerre i m’adono que no sé fer-me el nus de les sabates. Calma, establim prioritats. Senyoretaaaaa....!!

Matí. Ens anem a rentar les dents a la mateixa caseta. La pasta del Pol és més bona que la meva.

- Si et menges la pasta et mors!
- Que no!
- Que el Pol es va empassar mig tub ahir i no li va passar res!
- Ho veus?!
- Senyoretaaaa...!

Avui és com ahir però m’avorreixo més. Finalment tornem cap a casa. Autocar. Els retrovisors el fan semblar una formiga gegant amb rodes. Plou. “Adéu, adéu...!”

“Hola pare, hola mare!”. “T’ho has passat bé?”. “Sí, molt!”. Torno a tenir ofec. Asma. Demà dilluns, escola, però jo no hi aniré. Trec l’esquelet de plàstic de la butxaca, a fora els nens juguen. I jo, a la meva manera, també.