El Cafè

18/10/13

"No m'escoltes"

- Sí? Digui’m?...- demana l’home pel telèfon.
- T’engraparé la polla...et masegaré els ous...- fa una veu de dona a l’altra banda del fil.
- Òndia! Una trucada obscena? Assetjament sexual, potser?- demana ell, encuriosit.
- Bé...– dubta. S’escura la gola- obscena sí...assetjament, encara m’ho he de rumiar, saps? – deixa anar la dona, amb un aire forçat de seguretat.
- Ah, val...és curiós, però – diu ell, divertit.
- Curiós? Per què curiós?
- Oh, perquè el normal és que aquesta mena de trucades les faci un home, no?
- Ah, normal, normal...i què és normal, eh? –pregunta ella, mig mosca- què és normal?
- Ai, no ho sé...- s’excusa ell- normal és el que fa la majoria, no? Normal és...què sé jo?!...
- Doncs no senyor, no senyor! Les dones també podem fer trucades obscenes...que ho sàpigues, espavilat!
- Ah, sí, sí...si no dic pas que no, és només que...
- Que què, eh? - el talla- que no tenim igualtat de drets, eh?
- Sí, sí...i tant...i tant...jo només volia dir...
- Oh, oh! I encara cobrem fins un 20% menys per fer la mateixa feina – li retreu ella.
- Sí, sí...és injust, del tot injust...- fa ell, tot excusant-se.
- Ah, i després arriba a casa i au! L’home al sofà, sense fotre ni brot i...saps com em fa sentir tot això, eh? Ho saps?...
- D’acord...d’acord...- fa ell, mig estabornit- així doncs...estàvem amb que m’engrapaves la p...
- Això! Jo et parlo de sentiments i tu em surts amb el sexe! Si és que tots sou iguals, home!...que sempre penseu en el mateix!
- No...si jo no....només volia....
- Sí, sí...ja ho sé què volies tu: el mateix que tots, volies!
- Que no, que no...- s’excusa.
- Que no escolteu – somica- que no escolteu mai!...
- Escolta, que jo no....
- Imbècil!!
- Escolta? Ei?...Escolta?...
- Tit...tit...tit...tit...

*Ja fa 8 anys que vaig escriure això? Bé, d'humor que no ens en falti... per altra banda seguim sent una societat masclista en força àmbits (és casualitat que a les festes infantils hi hagi gairebé només les mares dels nens? On són els seus pares?). A veure els propers vuit anys com evoluciona el tema en qüestió (segons les previsions demogràfiques de l'escriptor Juan Eslava Galán(1) faltaran només unes dècades perquè la decadent Europa sigui presa per l'Islam. Coses de la demografia, mira. Adéu minifaldilla, hola burka. Cap on para la Meca? Que des del blog no em sé orientar...

(1) Potser l'autor d'Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie no ha tingut en compte nens com en Hamed de St.Llorenç, que parla un català perfecte i juga a bàsquet. No veig en Hamed amb barba i fet un talibà (2).

(2) També és veritat que de més verdes en maduren.

16/10/13

Acrònims catalans

De tant en tant llegeixo textos escrits en català però que contenen acrònims d’expressions angleses. Així, per exemple, quan volem que ens facin una tasca urgent, l’encomanem "ASAP", això és: as soon as possible (al més aviat possible). De la mateixa manera, quan una cosa ens fa molt gràcia hi adjuntem un LOL, laughing out loud; per riure ben fort, vaja. Per altra banda, si ens deixen parats exclamem un OMG -Oh my God- que clama al cel. Fins i tot, si se n’ha fet un gra massa, podem deixar anar un WTF ben gruixut, què carai! Però, ep, que no en tenim d’acrònims d’aquesta mena, nosaltres? Convé posar-se al dia, que entre pals a les rodes i obsolescències els idiomes se’n van en orris i s’acaben perdent com aquell qui perd les claus: gairebé sense ser-ne conscient. Cal estar al cas perquè podem acabar més d’hora que tard parlant una llengua forastera, que DMVEM (“De més verdes en maduren”)! Cal contestar amb un bon DM (“Demà m’afaitaràs”) quan calgui i estar alerta, que no ens agafin AEPAV (“Amb els pixats al ventre”), AP (“Amb perdó”).

15/10/13

"Martes: ni te cases ni te embarques"

Sempre m’han omplert de curiositat aquesta mena d’adagis que semblen no tenir fonament. És clar que “els pots s’assemblen a les olles” o “no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat” però per què no ens podem casar ni embarcar els dimarts? Potser és que de manera inconscient la saviesa popular ha relacionat els viatges llargs, bé siguin emocionals o passats per aigua, amb les incerteses i maltempsades que comporten i el fet que el dimarts sigui el dia dedicat a Mart, el deu romà de la guerra? És clar, qui voldria rodar la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra amb soroll de sabres de fons? Però el refranyer ens deixa amb un dubte vital important perquè, si bé ens diu quin és el pitjor dia per passar per l’altar o llevar àncores, enlloc no es fa esment de la data òptima al calendari per fer-ho en les millors condicions. Dilluns, el dia de la Lluna? Dimecres, dedicat a Mercuri? El del mig, dedicat a Júpiter? De quin dia depèn que el viatge emprès arribi a bon port? Potser hem de fer cas al geni de Woody Allen quan ens diu que en aquests casos “tot depèn de la sort”? Potser sí, però si hi volem posar una mica més de llum cal que anem a la vora de l’inventor de la bombeta, Thomas Alba Edison, que quan explicava el paper de l’atzar en els seus invents sempre afegia “...però procura que la sort et sorprengui treballant”.

9/10/13

Setting sun

But every junkie's like a settin' sun (Neil Young)

Tornes a posar fil a l’agulla
i se t’omple el pensament
de clivelles niquelades.
Si vols, pots veure el món
per un forat ben prim.
Panys obscens t’observaran
pels racons i un reguitzell
de claus indòmites
et farà la gara-gara.
Pengen paradisos perduts
de les barres de tots els bars
mentre tu destil·les notes
sense piano ni timó.
Àngel de la guarda,
dolça companyia,
sense perles ni metzina,
un malson a cada mà.

*La Barcelona més sòrdida vista des del cotxe un dia que em vaig perdre...

8/10/13

Tornar a París

Intento en va fer inventari de tots els ponts de París i no me’n surto. Perquè hi ha ciutats que a la memòria només hi poden créixer i després de gairebé deu anys de la darrera visita m’adono que les seves arrels s’han escampat. I així deambulo en el record pel Barri Llatí, ple de gom a gom de turistes amb ganes de nit, passejo pel Pont Nou que, paradoxalment, és un dels més antics de la ciutat, entro a Notre-Dame, gàrgoles i rosasses de colors, contraforts al pensament, em perdo pels segles al Louvre, amb els impressionistes al museu d’Orsay i de la mà de Jackson Pollock al Pompidou. Jugo a petanca als peus de la Torre Eiffel, als Camps de Mart i baixo de Montmarte després de saludar La Goulue. Toulose–Lautrec, el Molin Rouge, Shakespeare&Co, estacions modernistes de metro, Arc del Triomf, La Défense. Tornaré a París aviat, ara que el Pont de les Arts deu ser més ple que mai de cadenats d’enamorats que es volen dir “per sempre” a la riba del Sena. Tornarem a París perquè, malgrat tots els records, hi faltaves tu.

4/10/13

Jazz

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, Satin doll, Solitude. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker, que es consumia a cada nota. Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, Stormy weather... però tant li fa, oi, Louis? "Life can be so sweet on the sunny side of the street", només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho cantava en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. "Pour me one more drink", esclar... "and one more for the road". Dolç àngel negre, Sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, A kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no en dus el compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps.

*Torna el Festival de Blues de Cerdanyola, criticat enguany per la despesa que significa. Calen infraestructures, serveis... però també el foment del coneixement, la sensibilitat... perquè tal i com vaig llegir una vegada "Si la cultura et sembla cara, prova amb la incultura".

*Baixista: Carles

1/10/13

Tots els mecanismes*

* Fins i tot els d'un càntir!

$V \cdot C_p \cdot \left (\frac{dT}{dt}\right) = h_c \cdot a \cdot (T_g - T_s)+f \cdot \epsilon \cdot \sigma \cdot (4 \pi r^2 - s) \cdot [(273+T_g)^4 - (273+T_s)^4] - U \cdot a \cdot (T - T_s) -{\lambda}_ \omega \cdot \left (\frac{dV}{dt}\right)$

on:

$\ V$ = volum de l'aigua

$\ T$ = temps

$\ C_p$ = capacitat calorífica de l'aigua

$\ T$ = temperatura de l'aigua

$\ T_g$ = temperatura de l'aire

$\ T_s$ = temperatura de la superfície de l'aigua

$\ A$ = àrea de la superfície externa de l'aigua

$\ 4 \pi r^2$ = àrea de la superfície total del càntir

$\ S$ = àrea de l'aigua en contacte amb l'aire

$\ {\Lambda}_ \omega$ = calor de vaporització de l'aigua

$\ H_c$ = coeficient de convecció

$\ F \cdot \epsilon \cdot \sigma$ = coeficient de radiació de calor

$\ U$ = coeficient de transmissió de calor de l'aigua

$\ K '$ = coeficient de transferència de massa per l'aigua

$\ H_s$ = humitat de saturació

$\ H$ = humitat de l'aire

Sembla complicat però té tota la lògica del món. Segons la Viquipèdia, "el càntir es basa en el principi científic d'un procés endotèrmic (l'evaporació). Des d'antuvi la gent del camp quan volen tenir l'aigua ben fresca mullen el càntir i el posen al sol (el càntir ha de ser de tipus porós). El sol inicia el cicle d'evaporació de l'aigua de la superfície externa del càntir; (per capil·laritat l'aigua de l'interior del càntir l'anirà substituint). Per evaporar-se l'aigua de la superfície exterior roba energia a les molècules d'aigua de l'interior dels porus i acaba refredant l'aigua del càntir."

Després només ens queda saber beure a galet, però això ja és una altra història!