04/10/2013

Jazz


Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, Satin doll, Solitude. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker, que es consumia a cada nota. Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, Stormy weather... però tant li fa, oi, Louis? "Life can be so sweet on the sunny side of the street", només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho cantava en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. "Pour me one more drink", esclar... "and one more for the road". Dolç àngel negre, Sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, A kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no en dus el compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps.

*Torna el Festival de Blues de Cerdanyola, criticat enguany per la despesa que significa. Calen infraestructures, serveis... però també el foment del coneixement, la sensibilitat... perquè tal i com vaig llegir una vegada "Si la cultura et sembla cara, prova amb la incultura". 

*Baixista: Carles