Tornar a París

Intento en va fer inventari de tots els ponts de París i no me’n surto. Perquè hi ha ciutats que a la memòria només hi poden créixer i després de gairebé deu anys de la darrera visita m’adono que les seves arrels s’han escampat. I així deambulo en el record pel Barri Llatí, ple de gom a gom de turistes amb ganes de nit, passejo pel Pont Nou que, paradoxalment, és un dels més antics de la ciutat, entro a Notre-Dame, gàrgoles i rosasses de colors, contraforts al pensament, em perdo pels segles al Louvre, amb els impressionistes al museu d’Orsay i de la mà de Jackson Pollock al Pompidou. Jugo a petanca als peus de la Torre Eiffel, als Camps de Mart i baixo de Montmarte després de saludar La Goulue. Toulose–Lautrec, el Molin Rouge, Shakespeare&Co, estacions modernistes de metro, Arc del Triomf, La Défense. Tornaré a París aviat, ara que el Pont de les Arts deu ser més ple que mai de cadenats d’enamorats que es volen dir “per sempre” a la riba del Sena. Tornarem a París perquè, malgrat tots els records, hi faltaves tu.