"Esparcir la niebla"

Sembla que, fins que no es troba el nord -laboralment parlant-, tothom passa per un període d’aprenentatge on tot s’hi val una mica. També hi ha persones a les quals només sortir de la facultat els toca la grossa de Nadal o, no ens hem d’enganyar, senzillament tenen bons padrins i fan els seus primers passos entre parets de cotó fluix. La majoria, però, hem tingut l’oportunitat de bregar-nos una temporada amb el “bo i millor” dels despatxos i polígons industrials d’aquest país. Anècdotes mil, tu diràs. Recordo aquell gerent catalanofòbic que m’ho feia traduir tot al castellà fins a extrems delirants: “¿Sant Quirze es San Quirico, no?”. Em feia patir, esclar. Fins que un dia, sobre el mapa, vam arribar a “Puig-reig”. Li vaig dir que amb “Puig” encara m’hi veia amb cor (monte?), però que per la part del “reig” no sabia si es referia al “peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada (Argyrosomus regius)” o al “bolet de l’ordre dels agaricals, tòxic i al·lucinogen, amb el barret de color vermell cirera i constel·lat de restes blanques (Amanita muscaria)" i que tot plegat feia de mal traduir. Pel que sembla, tampoc compartíem sentit de l’humor. Abans d’haver-li de dir en l'idioma de Tele5 que la nostra relació “aniria de mal borràs” i que “acabaríem per fer un pa com unes hòsties” vaig optar per “tocar el dos” i “escampar la boira”. Esparcir la niebla, que m’hagués fet dir ell.

Parlant la gent s'entén

En 1519, cuando se disponía a desembarcar en México, Cortés invitó a varios nativos a su barco para conversar a bordo y preguntarles el nombre del lugar cuyo oro se disponía a saquear. Uno respondió: “Ma c’ubah than”, lo que Cortés y sus hombres entendieron como Yucatán, y así lo pusieron en el mapa. Justo cuatrocientos cincuenta años después, expertos en dialectos mayas estudiaron la historia (que, en cualquier caso, puede que sea apócrifa) y descubrieron que “Ma c’ubah than” en realidad significa “No te entiendo”.

Del llibre En el mapa, de Simon Garfield.

 

Complicats

A partir de certa edat la vida es complica o ens la compliquem? Després de les vacances sempre espero que un viatger dels que han anat a l’altra punta del món me’n faci cinc cèntims, que em digui que, efectivament, hi ha altres maneres de viure una mica menys absurdes que la nostra. Però sovint al final només n’obtinc un grapat de fotografies estúpides al Facebook amb barrets de palla davant d’un monument. Al fons, la banderola vermella del guia. Potser és que els viatgers de debò s’acontenten amb l’experiència per se, viatgen més per a ells que no pas per al públic i no els cal penjar les fotos enlloc. Ja ho deia en Joan Barril, que les persones enviaven postals per dir a la resta de gent “Jo sóc aquí… i tu no”. Mentrestant seguiré preguntant, a veure si en trec l’entrellat. L’esperança, diuen, és l’últim que es perd.

"INDEPÈNCIA!" (sic)

Una nit de festa major, engrescat per l’alcohol i per la resta de la colla, el més eixelebrat del grup va decidir sortir al carrer armat amb un esprai de color negre. Tots plegats ens vam dirigir a una de les vies principals del poble i allí, emparats per la foscor i a corre-cuita, vam omplir les parets de consignes a favor de la llibertat del país. L’endemà, encara amb ressaca, vam tornar al lloc dels fets per contemplar la nostra obra. En una banda hi lluïa, enorme, una estelada que s’alçava orgullosa. Al mig, escrit amb majúscules, hi destacava la paraula “INDEPÈNCIA” (sic): el “DEN”, vam constatar sorpresos, s’havia evaporat de la pintada. Amb els nervis, la pressa i la barreja de destil·lats ningú no va notar en aquell moment de la nit que ens deixàvem una síl·laba. Tot plegat potser va resultar premonitori perquè després de tants anys encara estem com estem i sembla que, malgrat tot, la “Indepència” és el màxim que aconseguirem. Que ja no tot està per fer i no tot és ja possible.

Silly love songs

Són compatibles les "paraules d’amor, senzilles i tendres" amb termes com "lampista", "sogres", "feina", "embús a la carretera" o "hipoteca"? No massa, però llavors, com deia el poeta, "no en sabíem més, teníem quinze anys". What’s love got to do with it? Què té a veure tot això amb l’amor? Que cantava la Tina Turner. Prestidigitadors hàbils, cal saber treure focs d’artifici del barret negre de la rutina. L’amor, com les plantes, convé que es regui una mica cada dia.

Cafè reescalfat?

De tant en tant reutilitzo escrits. Els reciclo. El blog ja té una colla d’anys i a vegades, tot fent arqueologia de mi mateix, em trobo amb idees que em semblen bones però amb dades que han quedat obsoletes, amb faltes d’ortografia, lapsus tecleae, etc. A més, sempre hi ha nous lectors i no tothom s’entreté a buscar posts antics. Tornar a penjar un escrit amb voluntat de Real Academia de la Lengua Española per tal de “Fijar, limpiar y dar esplendor” no és una mala idea, doncs. Autors com Josep Pla o Quim Monzó han estat grans recicladors de textos propis i aliens, han barrejat, fet i desfet al llarg dels anys la mateixa idea, text, titular de diari, retall, etc. Cal que tots els textos siguin originals? No. Ben mirat, la majoria d’autors que admiro no fan altra cosa que escriure sobre els mateixos temes del dret i del revés (Woody Allen, per exemple). En molts escriptors fins i tot se’ls perdona el plagi quan és mig velat i millora l’original. No cal dir-ho si es tracta d’autoplagis. Reciclar els escrits d’un blog són pecats venials que qualsevol lector hauria de perdonar. Per altra banda, jo no puc passar sense la meva dosi diària de cafè. Ni que sigui reescalfat.

Badalls poètics

Obres d’art que fan referència a altres obres d’art. Poesies que mostren el molt que ha llegit el seu autor i el poc que ha viscut. Avorriment còsmic, badalls. Escriure a espatlles de gegants a vegades produeix textos d’allò més pesats.