Sembla que, fins que no es troba el nord -laboralment parlant-, tothom passa per un període d’aprenentatge on tot s’hi val una mica. També hi ha persones a les quals només sortir de la facultat els toca la grossa de Nadal o, no ens hem d’enganyar, senzillament tenen bons padrins i fan els seus primers passos entre parets de cotó fluix. La majoria, però, hem tingut l’oportunitat de bregar-nos una temporada amb el “bo i millor” dels despatxos i polígons industrials d’aquest país. Anècdotes mil, tu diràs. Recordo aquell gerent catalanofòbic que m’ho feia traduir tot al castellà fins a extrems delirants: “¿Sant Quirze es San Quirico, no?”. Em feia patir, esclar. Fins que un dia, sobre el mapa, vam arribar a “Puig-reig”. Li vaig dir que amb “Puig” encara m’hi veia amb cor (monte?), però que per la part del “reig” no sabia si es referia al “peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada (Argyrosomus regius)” o al “bolet de l’ordre dels agaricals, tòxic i al·lucinogen, amb el barret de color vermell cirera i constel·lat de restes blanques (Amanita muscaria)" i que tot plegat feia de mal traduir. Pel que sembla, tampoc compartíem sentit de l’humor. Abans d’haver-li de dir en l'idioma de Tele5 que la nostra relació “aniria de mal borràs” i que “acabaríem per fer un pa com unes hòsties” vaig optar per “tocar el dos” i “escampar la boira”. Esparcir la niebla, que m’hagués fet dir ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada