A partir de certa edat la vida es complica o ens la compliquem? Després de les vacances sempre espero que un viatger dels que han anat a l’altra punta del món me’n faci cinc cèntims, que em digui que, efectivament, hi ha altres maneres de viure una mica menys absurdes que la nostra. Però sovint al final només n’obtinc un grapat de fotografies estúpides al Facebook amb barrets de palla davant d’un monument. Al fons, la banderola vermella del guia. Potser és que els viatgers de debò s’acontenten amb l’experiència per se, viatgen més per a ells que no pas per al públic i no els cal penjar les fotos enlloc. Ja ho deia en Joan Barril, que les persones enviaven postals per dir a la resta de gent “Jo sóc aquí… i tu no”. Mentrestant seguiré preguntant, a veure si en trec l’entrellat. L’esperança, diuen, és l’últim que es perd.
4 comentaris:
A dia d'avui ho fem tots a l'escala que sigui. No podem anar a fer res o viatjar enlloc sense deixar-ne una prova a les xarxes. Si no ho fem és com si no hi haguéssim anat. Era interessant? No, però nosaltres ho hem de dir.
Naltres anem amb cadira de rodes, i sovint fem fotos curioses, sense guia ni barret de palla (gorra sí). Algunes de les persones que les miren diuen que perquè no surtim a la foto...Jo també penso:"Cal?"
Salut des de la Fira de Tàrrega...
Fer fotos és molt divertit, retocar-les, penjar-les. Però és evident que tots tenim un punt egocèntric que amb Internet s'ha vist augmentat. Allò que en deien "el postureo".
Ah, vaig anar uns quants anys al fira. Genial! Però al final trobava que hi havia massa gent.
Pel que fa a les fotos faig de tot, però m'agrada que hi surti gent per fer-les més personals. Montserrat és Montserrat, però si a més hi surt la parella, fill, etc. Trobo que llavors són diferents, no les puc trobar pel google.
Publica un comentari a l'entrada