Sense efectes especials

Enrenou a Hollywood: el tiet Oscar ha descobert que, encara ara, és racista. A ningú li agrada que li fiquin el dit a l’ull, veure’s al mirall i no agradar-se, però el cert és que ja feia estona que se’ls veia el llautó. I sí: tenim Rosa Parks i Obama, però també Tea Party, NRA (Associació Nacional del Rifle) i Donald Trump. Més enllà dels fotogrames, se’ls escapa el racisme en molts més àmbits. Només cal veure les fotografies de moda de dissenyadors com Tommy Hilfiger: tot WASPS (blanc, anglosaxó, protestant) perfectes i, en alguna banda, algú afroamericà o un xinès... però para de comptar. El tiet Oscar, i això és collita pròpia però també aniran venint perquè a ningú li agrada sentir-se abusat, també discrimina hispans, que no passen de ser un clixé (dona mexicana, cridanera, madre coraje revolucionada. AKA Sofía Vergara a Modern Family), els homosexuals, que només apareixen per fer comèdies amb mobiliari (“Salir del armario”) o drames socials (“Philadelphia”) però poques vegades en situacions quotidianes, reservades als heterosexuals. Ja que hi som, també discrimina la majoria de dones quan arriben a certa edat: als blockbusters la protagonista sempre és blanca i no arriba als trenta anys. Ah, si ets grassa i negra, et toca “Precious”, alguna història de superació personal, però ja està. El pitjor és que Hollywood exporta aquest tarannà arreu del món, un model social de cartró pedra que, afortunadament, aquest any algú s’ha atrevit a denunciar. “And the Oscar goes to...”. Efectivament, Oscar, cap a on vas?

Ens busquem

L’atzar, la genètica i les circumstàncies (o potser tot alhora) ens han fet així. Tots som membres involuntaris del mateix club i, com els amants joves i inexperts, ens busquem sense saber-ho. Tard o d’hora, inevitablement, ens trobem als cafès de la ciutat, a Internet, en tallers de lectura, en cursos de la universitat, buscant escalf i complicitat, una mica masegats pel temps i la incomprensió, conscients que fa fred als extrems de l’anomenada “normalitat”. Sabem que hi ha gris i rutina però també Cortázar i Cronopios, la Novena de Beethoven, sords sublims, William Turner, oratoris, petites gemmes de música pop, Madame Curie, Nicola Tesla, Gandhi, Martin Luther, Woody Allen i BB.King. La campana de Gauss no sona igual per a tothom.

"Hay un fallo en Matrix"

Les dedicatòries escrites a les solapes dels llibres que han anat a parar a les botigues de segona mà tenen alguna cosa de “hay un fallo en Matrix”. Vull dir que en el món ideal qui hauria d’estar llegint “Per a la Irene, XXX. Marc, 4 d’abril de 2008” és la Irene mateixa i no pas jo. L’atzar m’ha convertit en antropòleg involuntari, en notari de circumstàncies que certifica que el Marc i la Irene un dia van partir peres i lectures. Discretament, deso el llibre de nou a la lleixa amb l’esperança que el Marc – o la Irene- entrin algun dia a la botiga i, amb l’experiència que els han donat els anys, ara ja sàpiguen que love is the saddest thing when it goes away i decideixin corregir alguns bugs de la seva antiga versió de Matrix. “Ei, hola, quant de temps, com et va?”. Marc i Irene, parella 2.0, new improved version, hi ha un llibre – el vostre- que us està esperant. No trigueu, si us plau.

Fotografia: Carles, Mercantic

Moments, imatges

Realitzar fotografies és mirar dues vegades. O observar més intensament. És fer un TAC al temps, capturar un moment. A través del visor, imaginar composicions, punts de fuga, horitzons. Milions de píxels de colors que s’agombolen al fons dels ulls, imatges, espurnes. Distància focal, velocitat d’obertura, ISO: on no hi arriben els pinzells hi arriba la tècnica. La democràcia va arribar a l’art però en dèiem Kodachrome i de llavors ençà no hem parat: de l’Agfa Happy (la del botó vermell) als mòbils. Una bona màquina ajuda però les bones fotografies són a la mirada, es troben a tot arreu, només cal saber veure-les. Com deia Miquel Àngel amb les seves obres: l’escultura ja és a dins, només cal treure els trossos de marbre que sobren. 

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat 

"Con un seis y un cuatro"

Desconfio de la gent que “és molt llesta, el que passa és que no té facilitat de paraula”. El mateix em passa amb aquelles persones de certa edat que “són molt inquietes però tenen un perfil baix a Internet, no són a cap xarxa social”. A aquestes alçades tothom queda retratat: els que fan, pel que fan. I els que no, pel mateix motiu.

Que la força ens acompanyi

“Són aquí, entre nosaltres…” (llegiu amb veu de locutor èpic de ràdio). Sí, normalment passen desapercebuts: porten coll fort, corbata i americana, fan cua al supermercat… però quan les ocasions són propícies els surt el mutant que duen dins. Fixeu-vos-hi bé aquests dies de sopars d’empresa, per exemple. Quan es tracta de pagar dividint o un convit sempre hi ha qui s’agafa el plat extra amb suplement, es demana el whisky gran reserva o –quan es podia fumar als locals- encarregava al cambrer l’havà més car. Són els mateixos que al lavabo se’ls acaba el paper i deixen el cartró sol i trist, sense pensar en el que ve al darrere. Els mateixos que – en veu baixa i en privat- diferencien entre els fills biològics propis dels adoptats o de l’altra parella, nens de primera i segona categoria: si tornessin els trens dels anys 50, amb diferents classes, els farien seure als seients de fusta en comptes dels folrats. Si a més fossin negres, els farien viatjar al fons del vagó. Dol, però encara hi ha molt mesquí que amagat rere un somriure amable va fent la viu-viu en benefici propi, gairebé sense que ens n’adonem. I és que “el lado oscuro” en realitat és gris. Que la força ens acompanyi.

"El regocijo de mi marido"

El món de les APP per a telèfons mòbils no s’acaba mai i n’hi ha per a tots els gustos i àmbits. En el camp de la salut, per exemple, hi podem trobar l’aplicació Universal Doctor Speaker, un traductor mèdic que inclou il·lustracions i locucions i facilita les consultes quan el metge i el pacient no parlen la mateixa llengua. Fa uns anys em van explicar un cas que es va donar a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, popularment conegut com Can Ruti: una senyora d’ètnia gitana entra a la consulta de la metgessa i li explica que li fa mal “en el regocijo de su marido”. La metgessa, que va passar el MIR amb bona nota, es perd. “On diu que li fa mal?”. L’altra es remou incòmoda al seient. “En el regocijo de su marido”. Com? Finalment la pacient s’arromanga la faldilla i s’assenyala l’entrecuix, que es “donde su marido se regocijava”. Ah, esclar, visca els eufemismes. Aquest segurament s’endú el primer premi al pudor. Actualment, amb l’Universal Doctor Speaker, res d’això no hauria passat. El progrés, com diria en Punset, “és fantàstic”.