Diàlegs amb jet-lag

Diàlegs amb jet-lag, esperant el senyal des de la cara oculta de la lluna. Anem amb sis hores de més, Houston, però ja fa estona que frisem. Whatsapps sense propietari, monòlegs involuntaris que esperen receptor. Tu a Boston i jo a Califòrnia-Sabadell. Beach Boys amb soroll de telers. Esmorzars que són dinars a l’altra banda de l’oceà, "bona nits" que gairebé són "bon dia", amanida de fusos horaris amb brots de meridià. El llit del veí grinyola i el nostre, de cop, s’ha fet massa gran. 

Shot of love

Em fixo en l’aparador de l’armeria: ganivets de muntanya amb fulla esmolada, pistoles de gamma professional, escopetes de caça i cinturons de pell per als cartutxos o les bales. Caçadors abillats amb tots els ets i uts. Soldats en perfecte estat de revista. Yes, sir! ¡Señor-sí-señor! En un món tan d’homes com aquest, però, el propietari de la botiga hi ha sabut trobar també el seu costat femení: observo que en una banda lluen tres parells d’arracades de plata en forma d’arma: una pistola semi-automàtica, un sub-fusell i el conegudíssim AK-47 dissenyat per Mijaíl Kaláshnikov, combatent de la 2ª Guerra Mundial, i del qual se n'han venut més de 80 milions d’unitats a tot al món. L’AK-47 és, segons el fabricant: “Lleuger però robust i absolutament fiable”. No diu res de la versió arracada: si només la fan en bany de plata –com és el cas de l’aparador- o si també la fan en or amb incrustacions de nacre. Per altra banda, a la botiga hi he trobat a faltar arracades més clàssiques: unes Colt 45 (pròpies de l’exèrcit americà al final del s.XIX) o unes Smith & Wesson (les preferides de Clint Eastwood), per exemple. De moment ens conformem a les AK-47: “Lleugeres però robustes. Absolutament fiables”.

Reinventar-se

Començar una carrera universitària perquè és el que s’espera de nosaltres i acabar-la per amor propi no és el camí més curt cap a la insatisfacció personal però sí un dels més segurs. Podem substituir “carrera” per “matrimoni” i probablement no ens costaria massa trobar qui es va casar massa jove, amb la persona equivocada, que ho va fer perquè hi ha unes expectatives socials que ens condicionen més del que ens pensem i que hi roman per allò que els psicòlegs anomenen “inversió emocional” (o com deia el Petit Príncep “és el temps que he esmerçat en la meva rosa el que la fa valuosa”). Podríem dir cinc cèntims del mateix en altres àmbits. Si a tot plegat hi afegim una bona dosi de resistència al canvi i un grapat de pors (a la solitud, a perdre l’estatus social, etc.) ens podem trobar al mig d’un banc de peixos resignats que neden a les tèrboles aigües de la insatisfacció. Al final fem un farcell amb pros i contres i, si a la nostra balança personal guanyen els primers, seguim nedant. Malgrat tot, sempre hi ha l’opció de no dimitir de ser qui som, de –com diuen ara- saber-nos reinventar, trobar el nostre camí després de molt buscar i forçar costures. No és fàcil, cal tossuderia i a vegades no hi ha premi, però com canten els bluesmen: “When you’re dead, you’re done”. Resignar-se és perdre.

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat.

"N'hi ha més a fora que a dins"

És una d’aquelles expressions populars que sentim de tant en tant i que fa referència a la nostra salut mental. Efectivament: sota supervisió mèdica i dins un àmbit controlat per diferents especialistes, hi trobem els individus que poden ser socialment perillosos, que podrien fer mal a algú o a ells mateixos. A fora, la resta. Quedaríem parats de la multitud de gent amb diverses disfuncions mentals que ens acompanya: amplis ventalls d’addiccions, florilegis varis d’obsessions, dèries i compulsions habiten al magí de directors d’oficina, caps de personal, mestres d’escola, etc. Com en tota diversitat social, “estar com un llum de ganxo” també segueix una corba de Gauss: hi ha comportaments que s’ajusten més o menys a la normalitat i només els extrems són els que fan encendre les llums vermelles de la nostra societat. Aquests darrers representen, és clar, una minoria. La resta es troben aquí, entre nosaltres, fent “coses estranyes” que no ho són tant de seguida que llegim qualsevol manual de psicologia o mirem pel·lícules com Millor, impossible amb l’ínclit Jack Nicholson al capdavant. Sembla que del “niu del cucut” al final se’n va sortir prou bé. I és que ja ho diu l'adagi: "N’hi ha més a fora que a dins".

Genial

L’escriptor que sempre deia “és només literatura, tot és inventat” però que no feia altra cosa que transcriure fil per randa les seves vivències va enviar una pàgina en blanc al seu editor quan li van demanar un conte sobre la mort. Tothom el va trobar genial. 

Fotografia: Carles. Mercantic

Sargantanes

En les donem d’Homo Sapiens però la matèria gris del nostre cervell, la que ens fa pensar, es troba només a la darrera capa. El nostre magí és una ceba que s’ha anat configurant a força de milers d’anys; que no ens enganyi l’exuberància de neurones actual: al fons de cadascú de nosaltres hi nia un ésser d’allò més primari, tots –i totes- tendim a llangardaix. Sortim a fer un bon àpat al restaurant, unes tapes, un vermut i ens sorprèn el sol suau del migdia. Tanquem els ulls, ens rabegem en la seva escalfor: la llum tèbia esdevé plat principal per una estona i es torna escuma blanca, oliva verda amb anxova. Recolzats a la cadira ascendim al setè cel. Una sargantana – un parent llunyà- s’enfila paret amunt. 

Liberto

Ets dius Liberto, home lliure, i un dia un jutge et condemna per error a passar dotze anys tancat en una presó. Quina ironia. I quina mala sort ser aquella nit en aquella discoteca, haver parlat amb la mateixa noia que hores més tard ho faria amb aquell altre home idèntic a tu i que – aquest sí- n’abusaria de matinada. Dotze anys, parèntesi vital buit: entres al local, la música forta, unes copes, les llums de colors... i en surts una dècada més tard amb la barba blanca. Si no fos per l’avanç de la ciència, que ha vist en el teu ADN el que no van saber veure els testimonis de l’agressió, encara hi series. Liberto presoner, perdut dins un laberint d’advocats, recursos, audiències i informes de la policia, finalment n’has pogut sortir. “No és just!” – criden els nens quan alguna cosa no els agrada. “La vida no és justa!”- responen els pares.