"El cliente siempre tiene la razón"

Concert a la jazz cava. Pianista subtil. Contrabaixista precís com un rellotge i bateria fi. De cop i volta, un exabrupte, un renec, un crit i la frase ““¡El cliente siempre tiene la razón!” repetida cada cop a més volum. Queixes de la resta del públic, mirades acusadores, moment tens. Un client protesta i engega la frase com un ariet contra el cambrer que, calmat però amb insistència, vol fer veure al nostre home que divaga en l’error. És un prejudici, però de fet sí: el client emprenyat fa cara de ser un busca bregues de pa sucat amb oli. “¡El cliente siempre tiene la razón!” repeteix exaltat fins que, a poc a poc, calla. Però és veritat que "el client té sempre la raó"? De fet sembla que el famós eslògan es va començar a utilitzar a principis del segle XX a les emblemàtiques botigues de Marshall Field, a la ciutat de Chicago (en l'actualitat, Macy 's). No obstant això, al Regne Unit va ser popularitzada pel nord-americà Harry Gordon Selfridge, a les seves botigues de Londres. Com que Selfridge va treballar per a Field entre 1879 i 1901, és gairebé segur que algun dels dos és el responsable d'encunyar l'eslògan. Per descomptat, aquests empresaris no van buscar que la frase fos presa literalment, sinó que només pretenien que el client se sentís especial, inculcant al seu personal la disposició a comportar-se com si tingués sempre la raó, la tingués o no. De fet això és que va acabant fent el cambrer, i aquí pau i allà glòria, però la frase no deixa de ser un d’aquells tòpics salvavides –tothom té els seus- als quals ens aferrem desesperadament quan el nostre vaixell escora massa cap una banda o s’enfonsa sense remei. Sempre m'ha sorprès veure fins a on arriba molta gents abans d'admetre que estan equivocats o que, senzillament, no en saben més.

"Me l'imaginava més gran"

Ara és temps de vacances, de voltar pel món. Adéu a la rutina de l’oficina, al maletí i a l’agenda accelerada, hola maletes i guia turística amb notes i adreces destacades. I agafem cotxes i avions, ens empassem quilòmetres i núvols, cues al peatge o al taulell de facturació, però tot plegat paga la pena perquè el lloc s’ho val. I arribem a l’hotel i sortim al carrer amb il·lusió: “Trenca per aquí, segueix la indicació, vols dir que anem bé?”. I finalment, després de girar una cantonada, ens apareix la justificació de tant renou: edificis imponents, runes majestuoses, catedrals de vitralls divins on tocar el cel. Fotografiem aquella fita de la Humanitat i l’enviem a corre-cuita a les xarxes socials amb una barreja d’orgull i vanitat. Però a vegades les expectatives són un globus massa inflat que esclata en constatar la realitat: el nostre objecte de desig és com el que apareix a la guia però en un racó i molt més petit. “Voleu dir que n’hi havia per a tant?”. Una noia del grup llepa un gelat de maduixa i comenta fatigada: “Ai, no ho sé, me l’imaginava més gran...”

La cançó de l'estiu

A partir d’una edat determinada sembla que la porta s’obre i entra un devessall de notes dins el nostre cap. Unes dècades més tard, després d’un “clic” gairebé imperceptible, la porta es tanca i totes les cançons que vénen noves ens agraden, ens distreuen, però ja no ens commouen igual, no formen part de la banda sonora de la nostra vida. Apareixen nous grups a la ràdio, a les plataformes d’streaming musical, però el nostre cervell s’ha convertit en una juke-box amb un nombre de discs limitat. I és cert que els diaris encara parlen de la cançó de l’estiu, però mentre que ells fan referència al darrer èxit de l’Enrique Iglesias, a nosaltres ens ve el cap una benzinera i un moble metàl·lic giratori ple de cassetes: Mike Olfield, Dire Straits, “Éxitos originales”, “Anunciado en TV” i “Remix”. La cançó de l’estiu? I tant: A kind of magic, dels Queen (l’11è àlbum de la banda anglesa es va publicar el 2 de juny de 1986).

A Rio

Avui he somiat que la nedadora Mireia Belmonte venia a l’oficina. S’asseia a la meva cadira amb el banyador xop i engegava l’ordinador enmig d’un bassal d’aigua clorada. Per contra, jo em capbussava a la seva piscina amb els pantalons llargs, la camisa amarada i les sabates que m’impedien nedar en condicions. Escriure amb el processador de textos amb vestit de bany és una cosa, però fer 200 metres papallona vestit d’oficinista, n’és una altra. He de dir, però, que m’hi he esforçat molt i al final he aconseguit prou punts per anar in extremis als Jocs de Rio. L’alegria, però, m’ha durat poc perquè la Mireia ha oblidat fitxar a l’entrar a l’oficina i el jurat ha optat per desclassificar-me. És una llàstima perquè crec que, malgrat els pantalons balders, la camisa i les sabates, enguany podia optar a medalla.

Turista de calendaris antics

Cercles concèntrics al llac Leman, mitja lluna que fa de frontera entre Suïssa i França. Barca, memòria, solcs en l’aigua del temps. Herba verda a la riba, bancs per seure-hi i dels que serveixen per guardar-hi milions anònims, Ginebra. Estàtua de bronze, “Vevey a Charles Chaplin”. Records que s’amunteguen entre fulls de calendari, visites turístiques al meu passat.

So - Peter Gabriel

“All of the buildings, all of the cars, where once just a dream in somebody’s head”. Enguany fa trenta anys que la veu trencada d’en Peter Gabriel em fa companyia. Primer, des d’aquell vinil comprat al Baricentro i que va sortir defectuós –ja és mala sort, tant de goig que feia la portada -, anys més tard, des d’una cinta de casset que va acabar gastada de tan passar pel capçal del Walkman, després en la reedició del CD, i actualment crec que no em cal format perquè hi ha cançons que amb els anys – com algunes cicatrius- ja formen part de nosaltres d’una manera física. Sí Peter- perdona que et tutegi, la confiança, ja se sap- tots els edificis, tots els cotxes, van ser una vegada només un somni al cap d’algú que va saber imaginar, veure d’una manera preclara, allò que els altres ni intuïen. Ep, Peter, tu que ets un d’ells, algun nou missatge per a la borregada? Anem una mica desorientats, Pere –mira, et tradueixo el nom i tot -, autopista amunt, carretera avall. Això sí, a la guantera del nostre cotxe no hi falten mai un parell de CD teus: Sledgehammer, Big Time... que tot viatge és curt si es fa amb bona companyia. Si depèn de nosaltres, que passin trenta anys més. Ànims i don’t give up.

Joc de miralls

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments en què la persona es creu per ningú observada, em sembla veure-hi raigs de llums potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix. 

Mercè Rodoreda 

Fotografia: Carles. Mercantic de Sant Cugat.