"You know it's thriller!"

La nit de Cap d’any de 1983 seguia el seu desenvolupament habitual a TVE. Tot plegat ara ens semblaria tronat i maldestre però quan tens deu anys i només dos canals que emeten a la vegada les campanades des de la Puerta del Sol tot et sembla fantàstic. I és que, com en molts altres àmbits, els problemes sorgeixen quan comences a comparar.

Aquell programa especial, anomenat "Viva 84", era presentat pels -llavors encara trio- Martes y Trece i l’actriu-biòloga Ana Obregón. A l’escaleta del programa hi figuraven les actuacions de Camilo Sesto, Norma Duval, Francisco, Juan Pardo, Teresa Rabal, el Puma o Mari Carmen y sus muñecos entre d’altres “artistes de reconegut prestigi”, com se sol dir. També recordo un “concurs de lletjos” (??!!) amb ganyotes i esgarips variats. 

Tot transcorria plàcidament, entre badalls i el plaer d’allargar la nit molt més enllà del que ens era permès habitualment, fins que va venir el xoc: un vídeo musical on un jove es transformava en home-llop. Primer ensurt. Afortunadament allò només era una pel·lícula i el jove i la seva xicota reien en sortir del cine fins que eren assaltats per un grapat de zombis. Allò ja anava de debò. Més crits, ensurts, i l’esglai final -compartit per milers d’espectadors- en veure que el jove s’havia convertit en un d’ells i ballava com un Fred Astaire modern en una coreografia perfecta amb la colla de morts vivents . “You know it’s thriller!!” ens cantava des de la pantalla un jove Michael Jackson encara per descolorir. Adéu Camilo Sesto, tanqueu els ninots de la Mari Carmen: aquell vídeo ens va deixar garratibats a la cadira i les vendes a Espanya del “Thriller” de Michael Jackson es van disparar. 

La setmana passada es va morir l’autor d’aquesta cançó, Rod Temperton, i la notícia ha passat sense pena ni glòria a la premsa espanyola però tant se val: sempre ens quedarà aquell disc que vam demanar als pares pocs dies després de Cap d’any. Aquell que ens van comprar després d’insistir tota la tarda al Baricentro amb el mateix títol que la genial cançó que el tancava. Trenta anys més tard deixem anar l’agulla damunt dels solcs negres del vinil (o premem play a l’Spotify) i se’ns apareix de nou Michael Jackson i el seu Thriller al programa "Viva 84". Doble ració de calfreds: per la música i per veure que a Espanya la programació ha evolucionat ben poc en tres dècades. Però això ja és una altra història...

Bessones o no

Seuen al banc una al costat de l’altra. El mateix pentinat amb la clenxa al mig, el mateix nas arrodonit, mateixos ulls i mirada. L’una porta el llavis pintats de vermell, el mateix color que les ungles de l’altra, cara i dits, però, semblen fets amb el mateix motllo. Cames llargues a dins de faldilles semblants i peus que comparteixen sandàlies. Escolten música amb auriculars iguals que surten del mateix telèfon blanc. Una simetria gairebé perfecta, com si una de les dues segués al costat d’un mirall: són bessones. Com que no en sé el nom les batejo com a “Germanes Huawei”, que és la marca del seu mòbil. Són gairebé idèntiques per fora però s’assemblen per dins? Escolten la mateixa música? O una és de clàssica i l’altra de rock dur? Comparteixen lectures? Potser una no llegeix gens mentre que l’altra devora llibres. Potser tenen el mateix caràcter o potser el d’una no té res a veure amb el de l’altra. Al capdavall les cartes dels nostres gens també les reparteix l’atzar.

Think pink

“The way you hold your knife, the way you sip your tea…”. Com en la cançó, a vegades fem una llista de detalls sense importància que fan atractiva una persona. Dic sense importància perquè, com diu el text, el fet que la nostra parella agafi el ganivet de determinada manera o faci els glops més o menys llargs, no afectarà pas massa el vaixell de la relació. Una manera de fer, gestos en algun moment determinat, que ens agraden. I és temptador fer-los saber a l’altre/a. Alguns els hi diem, és clar, però uns altres ens els guardem, no fos cas que en conèixer-los els deixés de realitzar o perdessin naturalitat. “The way you hold your hat, the way you sing off key”. La manera com agafes el teu barret o desafines quan cantes. Detalls sense importància però que importen

"El cliente siempre tiene la razón"

Concert a la jazz cava. Pianista subtil. Contrabaixista precís com un rellotge i bateria fi. De cop i volta, un exabrupte, un renec, un crit i la frase ““¡El cliente siempre tiene la razón!” repetida cada cop a més volum. Queixes de la resta del públic, mirades acusadores, moment tens. Un client protesta i engega la frase com un ariet contra el cambrer que, calmat però amb insistència, vol fer veure al nostre home que divaga en l’error. És un prejudici, però de fet sí: el client emprenyat fa cara de ser un busca bregues de pa sucat amb oli. “¡El cliente siempre tiene la razón!” repeteix exaltat fins que, a poc a poc, calla. Però és veritat que "el client té sempre la raó"? De fet sembla que el famós eslògan es va començar a utilitzar a principis del segle XX a les emblemàtiques botigues de Marshall Field, a la ciutat de Chicago (en l'actualitat, Macy 's). No obstant això, al Regne Unit va ser popularitzada pel nord-americà Harry Gordon Selfridge, a les seves botigues de Londres. Com que Selfridge va treballar per a Field entre 1879 i 1901, és gairebé segur que algun dels dos és el responsable d'encunyar l'eslògan. Per descomptat, aquests empresaris no van buscar que la frase fos presa literalment, sinó que només pretenien que el client se sentís especial, inculcant al seu personal la disposició a comportar-se com si tingués sempre la raó, la tingués o no. De fet això és que va acabant fent el cambrer, i aquí pau i allà glòria, però la frase no deixa de ser un d’aquells tòpics salvavides –tothom té els seus- als quals ens aferrem desesperadament quan el nostre vaixell escora massa cap una banda o s’enfonsa sense remei. Sempre m'ha sorprès veure fins a on arriba molta gents abans d'admetre que estan equivocats o que, senzillament, no en saben més.

"Me l'imaginava més gran"

Ara és temps de vacances, de voltar pel món. Adéu a la rutina de l’oficina, al maletí i a l’agenda accelerada, hola maletes i guia turística amb notes i adreces destacades. I agafem cotxes i avions, ens empassem quilòmetres i núvols, cues al peatge o al taulell de facturació, però tot plegat paga la pena perquè el lloc s’ho val. I arribem a l’hotel i sortim al carrer amb il·lusió: “Trenca per aquí, segueix la indicació, vols dir que anem bé?”. I finalment, després de girar una cantonada, ens apareix la justificació de tant renou: edificis imponents, runes majestuoses, catedrals de vitralls divins on tocar el cel. Fotografiem aquella fita de la Humanitat i l’enviem a corre-cuita a les xarxes socials amb una barreja d’orgull i vanitat. Però a vegades les expectatives són un globus massa inflat que esclata en constatar la realitat: el nostre objecte de desig és com el que apareix a la guia però en un racó i molt més petit. “Voleu dir que n’hi havia per a tant?”. Una noia del grup llepa un gelat de maduixa i comenta fatigada: “Ai, no ho sé, me l’imaginava més gran...”

La cançó de l'estiu

A partir d’una edat determinada sembla que la porta s’obre i entra un devessall de notes dins el nostre cap. Unes dècades més tard, després d’un “clic” gairebé imperceptible, la porta es tanca i totes les cançons que vénen noves ens agraden, ens distreuen, però ja no ens commouen igual, no formen part de la banda sonora de la nostra vida. Apareixen nous grups a la ràdio, a les plataformes d’streaming musical, però el nostre cervell s’ha convertit en una juke-box amb un nombre de discs limitat. I és cert que els diaris encara parlen de la cançó de l’estiu, però mentre que ells fan referència al darrer èxit de l’Enrique Iglesias, a nosaltres ens ve el cap una benzinera i un moble metàl·lic giratori ple de cassetes: Mike Olfield, Dire Straits, “Éxitos originales”, “Anunciado en TV” i “Remix”. La cançó de l’estiu? I tant: A kind of magic, dels Queen (l’11è àlbum de la banda anglesa es va publicar el 2 de juny de 1986).

A Rio

Avui he somiat que la nedadora Mireia Belmonte venia a l’oficina. S’asseia a la meva cadira amb el banyador xop i engegava l’ordinador enmig d’un bassal d’aigua clorada. Per contra, jo em capbussava a la seva piscina amb els pantalons llargs, la camisa amarada i les sabates que m’impedien nedar en condicions. Escriure amb el processador de textos amb vestit de bany és una cosa, però fer 200 metres papallona vestit d’oficinista, n’és una altra. He de dir, però, que m’hi he esforçat molt i al final he aconseguit prou punts per anar in extremis als Jocs de Rio. L’alegria, però, m’ha durat poc perquè la Mireia ha oblidat fitxar a l’entrar a l’oficina i el jurat ha optat per desclassificar-me. És una llàstima perquè crec que, malgrat els pantalons balders, la camisa i les sabates, enguany podia optar a medalla.