Talarn

Diumenge 6 d’agost de 2017. Tot baixant del Pont de Suert ens aturem a dinar a Talarn. L’Anna hi havia parat feia trenta anys per anar al restaurant Ca la Lola i li venia de gust tornar-hi. Com ens va dir la cambrera un cop ja a taula: “Està bé, però heu de venir més sovint”. Talarn és un nom curiós, que ja es veu que s’allunya etimològicament de tots els topònims que hem vist aquest cap de setmana al Pirineu aragonès i català, la majoria d’origen bascoide, notes al peu de pàgina de la història que ens parlen d’un passat èuscar d’abans de la romanització: Bisaurri, Navarri, Sesué, Ramastué, etc. Talarn prové del celta “talos”, que vol dir “front”, al qual s’hi ha afegit el sufix –“arnos”, força comú en la creació de topònims al Pallars. Tot plegat vol dir “el lloc del front”, imatge que es fa força evident si venim del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera. El gentilici dels 689 habitants censats no és “Talarnencs” ni cap derivat per l’estil, sinó el de “Calces roies (roges)”; també tenen el malnom de “gavatxons”. Sembla que la història i les seves escaramusses militars els va batejar més enllà del nom celta original, però ves a saber. Segur que algun “calça roja” em sabria explicar el perquè. 

Entrem a Ca la Lola, cuina casolana, ambient de fonda de poble no apte per a lectors del Time Out i altres revistes culturals del Barcelonès. Fil musical entranyable que inclou des de ranxeres amb trompeta fins a grans èxits del anys vuitanta. Plats consistents i abundants. Embotits típics del Pallars: bona girella a la planxa, sobrassada casolana, cargols amb suc, gelat de ratafia i cafè. Tot ben cuinat i rematat amb un “passi-ho bé” en aixecar-nos de la senyora tot endiumenjada del costat que em sona a glòria al costat dels comiats de la capital. 

Volta ràpida a la Plaça major (“Va, no t’encantis, que tinc ganes d’arribar”, em diu la pilot). Edificis majestuosos de temps passats i una pedra que em crida l’atenció a la llinda principal d’una casa: “Perseguidos mas no vencidos”. Sembla que algú va voler deixar el seu orgull esgrafiat a la pedra per a la posteritat (més tard m’assabento que aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa, propietat del Baró d’Eroles, després de l'atac i saqueig que patí, amb incendi inclòs, l'any 1822). 

Talarn també és conegut per la seva acadèmia militar amb diverses instal·lacions castrenses com una piscina coberta de tres carrils amb el lema al fons “España servir hasta morir” (http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/11030/lider/joventuts/pp/lleida/entre/tancs) i no em puc estar de pensar que jo seria força mal patriota perquè a partir de les deu piscines ja començo a estar cansat d’anar amunt i avall. Què hi farem.

So long, Daniel

L’actor Daniel Day-Lewis es retira. És una mala noticia perquè a totes les pel·lícules on apareixia ens regalava una interpretació magistral. I és que l'actor treballava cada paper fins al límit. Així, segons ens informa el diari La Vanguardia, quan va encarnar l’artista discapacitat Christy Brown a Mi pie izquierdo (1989, Jim Sheridan) va passar vuit setmanes en una clínica de paràlisi cerebral de Dublín per aprendre sobre l’afecció del pintor i poeta irlandès i poder posar-se a la seva pell. A En el nom del pare (1993, Sheridan), sobre la condemna a Gerry Conlon per un atemptat de l’IRA en què no va participar, l’aplicació extrema del mètode Stanislavski va dur Day-Lewis a perdre tretze quilos, passar llargs períodes en una cel·la, fer-se interrogar tres dies per policies reals i demanar a l’equip que el maltractessin i li llancessin aigua gelada. Per preparar Gangs of New York (2002, Scorsese) va practicar com esquarterar un cadàver amb un carnisser londinenc. El 1999 ja va fer la temptativa d’allunyar-se del món del cinema i se'n va anar a Florència per aprendre l’ofici de sabater però ara sembla que va de debò i ja no en podrem gaudir més. A l'esmentada En el nom del pare ens regalava una línia d’allò més punyent sobre la percepció de la pròpia circumstància, com transcorre la vida si no s’omple de res: “El temps passa diferent a la presó. Et quedes mirant el degoteig d’una aixeta i de cop i volta han passat cinc anys”. Espero que a ell la jubilació no li passi tan ràpid perquè la té ben merescuda. So long, Daniel!

Adopta una cançó

A vegades, no se sap ben bé el perquè, una cançó decideix instal·lar-se uns dies en un racó de la nostra memòria. Hi va entrar en algun moment que la vam escoltar sense massa atenció (al cotxe, tot conduint; al fil musical d’un restaurant; a la sala d’espera d’algun metge, etc.) i uns dies més tard – o mesos; o anys- ella fa acte de presència. Volta pel nostre cap com un ocell en el moment més inesperat, quatre notes que s’han instal·lat còmodament amb sabatilles i bata incloses. Acostuma a ser una cançó tipus “guilty pleasure” de la qual no parlaríem mai bé d’ella en públic (“massa comercial; lletra poca-solta; cantant passat de rosca, etc.) o una composició que s’allunya força d'allò que escoltem diàriament -com s’arriba del jazz o el blues a Eric Satie?-. La qüestió és que tenim la cançó de torn ressonant com la gota que cau una vegada i una altra dins els nostre cap. Com va venir? Quan marxarà? És igual, deu ser que al nostre subconscient també li agrada la música i, de tant en tant, li ve de gust fer de DJ. Sigui com sigui, no hi donem massa voltes: ell té la darrera paraula pel que fa al nostre comportament. En aquests casos més val no preguntar-se si la cançó és xarona i de mal gust, sinó si la podrem ballar, perquè una cosa és segura: no deixarà de sonar!

Antics tòtems

Les cabines públiques de telefonia són, junt amb les bústies de correus, els grans damnificats per l’avenç de la telefonia mòbil i Internet. Cada vegada més absents al nostre panorama urbà, semblen antics tòtems d’altres temps emprats per els nostres avantpassats, talaiots, dolmens i menhirs. Les cabines de telefonia, per exemple, s’abandonen i es degraden i a moltes hi falta l’element més essencial: el telèfon. Semblen fornícules sense sant, espais per enganxar-hi propaganda i res més. El darwinisme aplicat als aparells s’anomena obsolescència i, darrerament, fins i tot la programem. Roman la necessitat de comunicar-se és només el mètode (fax, senyals de fum o telègraf) el que passa avall amb els anys. Bústies de correu i cabines de telèfon han esdevingut els nostres gegants de l’illa de Pasqua, espectadors muts del pas del temps.

La flor de Sant Joan

La meva escola era al mig del bosc. Tan al mig que encara ara, 30 anys més tard, hi segueix estant. Mirar per la finestra i veure oliveres, un ramat de xais o horts amb tomaqueres ens havia de configurar, per força, una manera diferent d’entendre el món de la que pogués tenir un estudiant al mig de qualsevol ciutat. Crec que molts, sense ser-ne massa conscients, teníem dos calendaris: l’oficial, ple de dates marcades amb etiquetes com “examen” o “festiu” i un altre, més subjectiu però igualment vàlid, que es regia pel que vèiem des de l’ampit de la finestra de la nostra classe. Així, quan floria la ginesta, volia dir que al cap de poc canviaríem els pupitres per piscines, els llibres per bicicletes i que la pissarra verda esdevindria ben aviat una taula de ping-pong. Era un compte enrere perfumat i tacat de groc, molt millor que el blanc inodor dels fulls del calendari que penjava de la paret. Ara, el que ja ens feia veure el rètol d’ARRIBADA amb lletres multicolor, pensar en la festa, coques, petards i tot el que vindria, era l’aparició de la flor de Sant Joan als marges dels camins. Ara sí que teníem a tocar dos mesos llargs de vacances amb regust de clor i síndria. No podíem – tampoc ens calia- demanar massa més.

Ahir vaig veure les primeres flors de Sant Joan al costat de les vies del tren i vaig pensar en els dos calendaris, l’oficial i el “florit”. Actualment aquest darrer no m’és tan vàlid, no es poden fer cites “per a quan floregi la ginesta”, però a mi encara em serveix per començar a desitjar aquest tros de cel que és el blau de les piscines a l'estiu o un bon tall de síndria fresca en treure’m les sabates feixugues, una mica cansades, després de caminar tot el dia sota el sol sufocant de la ciutat.

L'univers interior

Quan la malaltia el deixà mut va ser dels primers a fer servir la veu digitalitzada d’un ordinador per comunicar-se amb tothom. Era una parla maquinal i neutra, amb un ressò robòtic, però ell la sabia humanitzar amb una ganyota que tothom interpretava com un somriure mentre l’aparell anava desgranant el que havia escrit prèviament. Amb el temps la tecnologia va millorar i els mateixos enginyers que van desenvolupar el programari inicial de la seva veu li’n van oferir una de més fluïda i vellutada, també feta de 0 i 1 però amb més matisos. Semblava un canvi per a bé però ara a les conferències que feia ningú l’identificava com l’eminent astrofísic que era, com si a la tarima hi hagués un impostor parlant de supernoves i forats negres en comptes d’ell. El mateix ocorria amb els seus fills, que afirmaven amb neguit “aquesta no és la veu del papa”. Fins i tot la seva dona, que ja s’hi havia acostumat i la sentia com un jersei vell de llana que el temps i l’ús ens han fet a mida, estava incòmoda. Finalment el científic va optar per tornar a la seva veu antiga, que no era la que s’entenia més bé, ni la més humana, sinó la més metàl·lica i robotitzada però que, a diferència de la nova, feia tant de temps que l’acompanyava que ja formava part d’ell.

Orfes de sèrie

El vertigen de la darrera pàgina i després el no res. THE END. Fosa en negre. PRINTED IN. “Aquest llibre es va acabar d’imprimir [...]”. “Més llibres del mateix autor: [...]” en el millor dels casos. Adéu al món de ficció que ens havia acompanyat tants viatges en tren, a les sales d’espera, al menjador de casa, al llit. Se’n van els personatges: l’heroi, el malvat, l’assassí, la filla innocent, el policia bo -i el corrupte-, el veí xafarder, l’advocada eficient. Tots s’evaporen sense remei en passar el darrer full.

Amb les sèries ara ens passa el mateix: deixem entrar un grapat d’actors i actrius al menjador de casa i patim pel que els pugui passar. Els guionistes la saben llarga i ens collen cada dia amb trames ben lligades, desenllaços sorprenents que ens fan desitjar un capítol més. Fins que s’acaba. Per la pantalla desfilen noms d’artistes, productors, compositors de bandes sonores i directors. I després què? A la recerca d’un altre llibre, una nova sèrie. Nous personatges en una altra realitat. Perquè és clar que amb la nostra, la del dia a dia, no en tenim prou.