Colesterol del bo

Ja no queden massa bars autèntics a Barcelona, la majoria em fan l’efecte de ser un decorat de pel·lícula de l’oest més o menys arreglat el qual, per acabar-ho d’adobar, moltes vegades es clona en forma de franquícia: és a dir, que podem trobar el mateix escenari a tota la ciutat. De tant en tant, però, l’atzar ens duu a les portes d’una perla que ha resistit el pas dels anys i el fantasma de l’especulació immobiliària sense gairebé canvis ni en el mobiliari ni en el menú. També sembla que els peus d’alguns clients de la barra han criat arrels de fa temps, ben entortolligades als anys setanta. El menú d’aquests establiments acostuma a ser una bomba calòrica ideal per engegar pel pedregar el carro de la dieta. El restaurant Lauria-2 (sempre són entranyables els restaurants amb un número al darrere), al número 2 del carrer Roger de Llúria de Barcelona, ens rep amb un aparador ple de pasta industrial farcida d’olis hidrogenats que farà autèntics estralls a les nostres artèries (xurros, xuixos de crema, croissants, etc.) però fins aquí l’oferta no té massa misteri i la podem trobar a molt llocs. El que resulta més sorprenent és l’enorme safata de “torreznos” que hi ha al costat, l’esmorzar dels campions que comencem a trobar tot just posar els peus a l’Aragó, península enllà. Cansalada viada d’un dit de gruix amb les vetes lluents, ben fregida i plena de colesterol del bo. Finalment, podem trobar anunciada "l'oferta del dia": l’entrepà que ells anomenen “Infarto” (un 10 per a l’equip de màrqueting) que consta d’una hamburguesa de 180 grams, ceba fregida, formatge i un ou ferrat. Lauria-2, un lloc peculiar com pocs. Si no obren franquícies crec que és perquè no hi ha prou oli per a tant de fregit a la ciutat.

Da capo al coda

El Carles del passat va comprar un disc de Miles Davis per al Carles del futur. “Això ara no, però d’aquí a un temps segur que t’agrada”. I, efectivament, uns anys més tard d’haver adquirit el CD a un quiosc de La Rambla el músic d’Illinois, el fill del dentista, omplia el meu iPod amb les seves cançons. Amb la mateixa idea, ja fa uns vint anys, vaig anar acumulant enregistraments de música clàssica per a quan “arribés el moment”. I sí, als quaranta-cinc anys Puccini és droga dura, Mozart sembla infinit i la Callas produeix autèntics calfreds. Per altra banda, com que musicalment ja sóc al capdavall del carrer, no cal que m’esperi a madurar més per escoltar depèn què: ho duc tot al sac, un festival de música, segles amunt i avall. Sovint canvia la forma però l’essència no tant. Avui, mentre enfilava Roger de Llúria cap a La Casa de les Punxes, un repartidor de “Tortas de aceite Inés Rosales” aturat en un semàfor dirigia sense cap mena de rubor l’orquestra imaginària que sonava a tot volum des dels altaveus del seu camió. En homenatge, crec que avui per berenar faré “tortitas” amb Vivaldi. No sé a quina de les quatre estacions encaixa millor aquest àpat hipercalòric – segurament l’hivern- però em solidaritzo amb el transportista que reparteix notes de música clàssica i “Tortitas Inés Rosales” pel veïnat, cultura i calories –tant se val- agafades de la mà.

L'esmolet 2.0

Sento l'avís d'un esmolet als carrers de Barcelona. Enmig del brogit del tràfic i el gris de l’asfalt el seu so sembla el d’un ocell exòtic a punt d’extingir-se. Actualment, en una societat consumista com la nostra, un esmolet podria ser un exemplar pertanyent a un museu com el d’Història Natural de Londres: el diplodocus “Dippy”, la balena blava “Hope”, el Dodo de les Illes Maurici, l’esmolet de Barcelona. Guiat per les notes, busco entre els carrers algú que coincideixi amb el meu imaginari: el senyor gran de barba serrada, la flauta de Pan –el déu grec dels pastors- amb la seva melodia inconfusible, les moles gastades girant i la moto a mig gas. Al seu lloc, però, trobo un jove dins una furgoneta blanca amb un Whatsapp de contacte i l'avís enregistrat de la flauta que surt, discret però eficaç, per un altaveu. Renovar-se o morir. Nostàlgia, la justa.

Màsters

“Mai no se sap, millor tenir el màster”, em diu. Sí, és clar, més val que sobri currículum que no pas que falti. Encara que això no és del tot cert perquè la sobrequalificació també pot ser un entrebanc: l’entrevistador pot pensar que tenim unes expectatives massa altes per al que pot arribar a oferir. Ara bé, si ens agrada estudiar amb els anys els títols s'acumulen per força: llicenciatura, postgraus, especialitzacions, etc... van fent pila. Però tot plegat, de cara al mercat laboral, només funciona si es compleix una condició: ser jove. A partir dels quaranta-cinc anys ets una rara avis en l’àmbit universitari. Fas exàmens i proves de validació rodejat de gent gairebé sempre més jove que tu, què hi farem. Els quaranta-cinc és una edat on ja es comencen a fer plans especials de reinserció perquè “ja ets vell”, per tant és inevitable plantejar-se si valen la pena les hores d’esforç i els diners invertits en l’enèsim curs universitari. Sobretot si és un curs especialitzat i pensant precisament en termes de “mercat laboral”. En aquest aspecte potser comença a sortir més a compte deixar voleiar lliurement el nostre intel·lecte. Abans un curs de llatí que de comptabilitat, per exemple. La paraula “pràctic”, com els bons vins, assoleix matisos interessants amb el pas del temps.

La independència no viatja amb RENFE

Cada dia es dona gratis un exemplar de La Vanguardia a l'estació de RENFE ubicada al centre de Sabadell. Cada dia un bon nombre de passatgers comença la jornada mig adormit i llegint la premsa. La qüestió és que la línia editorial del diari barceloní està -en general- en contra del procés d'independència de Catalunya respecte de la resta d'Espanya. No sé fins a quin punt això, a llarg termini, crea opinió. En qualsevol cas, si la independència arriba mai, és clar que no ho farà en tren, sobretot si aquest és de la RENFE.

El temps que passa

El temps, segons ell, es divideix entre “una estona curta” i “una estona llarga”. Els dilluns no descarta la possibilitat que siguem realment dissabte. També els dimarts; i els dimecres. Quan, finalment, el dissabte es muda de dissabte, el festeja com el retorn d’un parent llargament esperat. Toca el piano, però només les tecles blanques: el negre va ser el seu color preferit fins dijous passat, però ara ja no. Ara ho són el taronja i el vermell, encara que no es descarten incorporacions futures: el groc es presenta com a bon candidat, tot i que el blau i el verd ja fa temps que l’encalcen. Ja no desperta ningú de matinada perquè té set. Ara només ho fa per dir que tenia set i que ell, tot sol, s’ha begut l’aigua de la tauleta de nit i que ja no en té. Resten per resoldre la pèrdua sobtada del peluix entre els llençols i, a vegades, la del propi amo del peluix. Però temps al temps. O, com dèiem, una estona llarga. 

Un escrit de fa onze anys, repescat ara que l'adolescent i protagonista del text aviat en farà quinze. Segueix tocant el piano i el peluix - una mica més tronat a força de rentadores- encara corre per alguna banda de la seva habitació. Com passa el temps, però.

Entre el poc i el massa

Anar amb el jo dislocat per culpa de la cafeïna. Passa sovint. Tenim el cafè com hàbit i no concebem sortir de casa sense haver-ne pres una tassa: americà, ristretto, suau o intens, de filtre, elaborat amb l’Oroley o la Nespresso, tant se val. Anem curts de cafè... fins que en prenem més del compte i passem de la son a la taquicàrdia, del badall al tic nerviós. I ja no hi ha marxa enrere. Diuen que el cor és un múscul traïdor però ho és més encara la cafeïna, sobretot quan volem dormir i notem tot un exèrcit de formigues torrefactades amunt i avall pel nostre corrent sanguini. Costa trobar el punt entre el poc i el massa, entre l’excés i el defecte. Basculem sense punt fix. I és amb aquest anar gronxant que anem passant. Quin remei.