NORTE

La diferència sempre es troba en els detalls. Com que la ciutat a vegades pot ser esquerpa sempre és bo saber trobar un racó un arrecerar-se. Els de Sandwichez, per exemple, ho han sabut veure i, més enllà del cafè, crec que el principal atractiu de la cadena rau en els seus edificis estratègicament col·locats en xamfrans lluminosos i una bona connexió d’Internet per a tothom. Sorprèn que només amb això puguin fer negoci però, pel que sembla, de moment els va bé. Però les cadenes clòniques d’establiments de restauració a la llarga m’acaben cansant, hi ha una impersonalitat que m'avorreix. Segur que a prop hi podem trobar una alternativa més original, com el petit restaurant Norte en el cas de Barcelona: la mateixa llum però amb un fil musical més ponderat, pa del Forn de Sant Josep amb una truita de patates amb tots els seus ingredients al punt (ni massa feta ni massa crua, amb les patates torrades però alhora tendres), en un equilibri que només es troba quan s'estima el que es fa. El cafè sempre s’acompanya amb un got d’aigua, un costum de molts llocs a Espanya i que aquí, malauradament, no hem sabut importar. En marxar la mestressa s’acomiada amb un “Agur!” –d’aquí ve el nom de l’establiment, són del nord és clar. Algun cop li he sentit algun enfilall de paraules en Euskera, aquesta llengua preromànica que és un miracle que encara es parli, després de tants anys. “Bon dia, kaixo, buenos días!” es reparteixen entre la clientela i el dia sembla que hagi de lliscar fàcilment i dòcil fins al vespre. Tot plegat no costa massa, només el preu d’un cafè.

De robots i traumes generacionals

Ahir va fer 42 anys de l’emissió del primer capítol de la sèrie japonesa Mazinger Z a Espanya. Llavors el concepte d’anime ens queia molt lluny i el de manga segurament ens hagués fet pensar en el que alguns feien a la botiga de llaminadures de la pobra senyora Rosa. Per a nosaltres només eren “els dibuixos del robot aquell”, fet de Japanium, un metall gairebé indestructible. Profundament masclista i amb conceptes tan antagònics com “lucha por la paz” a la seva sintonia de presentació, ens assèiem a veure-la embadalits cada diumenge a la tarda. Malauradament per a nosaltres, pobra canalla de 5 anys i escaig –me’n faig creus-, TVE només havia comprat uns quants capítols, no tota la sèrie i les aventures del robot nipó van canviar-se abruptament per les anades i vingudes a la sabana africana d’un tal Orzowei. Res a veure, xiulets a la sala, “que ens tornin els diners!”, primer trauma infantil abans de “els Reis són els pares”. “Puños fuera, planeador abajo”, gairebé fa cinquanta anys de la sèrie i a tots ens uneix un trauma generacional: no haver-ne vist mai el capítol final.

Un robatori tipografic

Uns lladres van robar rètol de la Granja Vendrell, que havia tancat per jubilació dels propietaris. En plena llum del dia, i a la vista de tothom, un parell d’homes vestits amb una granota d’operari van anar desmuntant, una per una, les lletres modernistes de l’establiment. Semblava el típic robatori de material per vendre a pes: coure, ferro, tot s’hi val. Quilos de metall que desapareixen sense rastre i endevina qui t’ha tocat. Però aquest cas, a diferència de la resta, va acabar rebotant per les xarxes socials. El lladre, un amant de la tipografia, segurament va decidir endur-se el rètol a casa pensant que –com molts d’altres a la Barcelona de l’especulació immobiliària- acabaria llençat a qualsevol racó. Però després de l’enrenou inesperat ha tornat les lletres als amos de la granja amb la condició que no es filtrés el seu nom a la premsa –sembla que és del barri- i que el robatori no fos denunciat. Un lladre sensible, home de lletres, amant de la tipografia, primer li va poder la bona fe patrimonial, l’estètica noucentista, i llavors la mala consciència de no haver fet les coses com cal. Tot plegat un incident propiciat per allò de “l’ocasió fa el lladre”, tant se val si és il·lustrat i es deleix per la tipografia modernista o –ja són ganes- és fan de la Comic Sans.

"Recorda aquest dia"

Hi ha aplicacions de telèfon mòbil, sobretot les vinculades a les xarxes socials, que ens agafen a contrapeu sovint. En fora de joc, desubicats: al tren, fent cua, parats en un estop. “Recorda aquest dia!”, “XXX, ja fa tres anys d’això!”. I fa goig trobar-se de nou amb aquella festa d’aniversari en què ens ho vam passar tan bé, o recordar aquell concert on els musics van tocar inspirats com mai. Però el “cop d’estat” visual també apareix per recordar aquell moment de convalescència en què aconseguir sortir del cotxe era un repte i arribar a caminar uns metres, una fita. La normalitat, els petits gests quotidians, es tornen un fet excepcional, un espai a reconquerir quan l'engranatge del nostre cos falla. Un punt de sol, una mica de mar, amb el record encara massa present de sales d'operacions, analítiques i calmants. Quan no et pots ni moure del llit poder caminar ja és fer el cim. Cal commemorar l'esdeveniment i algú fa una fotografia que es perd per Internet. Uns anys més tard alguna app, a la manera del “Memento...” dels emperadors romans, ens la mostrarà de nou. Forts però fràgils, “recorda aquest dia”, recorda-ho cada dia.

The revenant

Un virus m’ha deixat tres setmanes passejant pel la part més baixa de la piràmide de Maslow. El tub metafísic de l’Amélie Nothomb es va fer més present que mai: primer amb un atac de lumbàlgia i després, com a colofó, amb una gastroenteritis. Es trenquen els equilibris del cos, la balança del Ying i el Yang es desajusta i tot se’n va en orris. Llibres, pel·lícules, música, res distreu o calma. De què serveix la cultura quan no pots ni aguantar-te dret? Forçat filòsof de sofà. Només ens cal una mica de sol a la cara, sentir el vent passar, però aquí estem la major part del temps: empenyorant les hores, omplint Excels, drogats de rutina, aquest Omeoprazol del dia a dia que ens anestesia del viure.

Cada vegada veig més petits tallers de manualitats al barri, i no m’estranya: la gent vol tocar de nou, un “mira què he fet avui” que vagi més enllà d’alimentar l’engranatge. En la mateixa línia, crec que no és massa agosarat pronosticar un auge dels cursos de cuina: el menjar envasat –per molt casolà que sigui- ens acaba alienant: casa és una olla de caldo calent i el fum d’una cafetera d’acer inoxidable. Ens van vendre una moto i la vam comprar en (in)còmodes terminis; no sé si podrem arreglar tant de desgavell. La lumbàlgia ja ha passat, també la gastroenteritis: un petit pas per a la Humanitat però, certament, un gran pas per a l’home. Aviat, la Lluna en un cove.

50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna

L’ordinador del mòdul que va fer arribar els primers astronautes a la Lluna l’any 1969 tenia una capacitat de memòria RAM de 2Kb. El ZX Spectrum, dissenyat per l’enginyer anglès John Sinclair 12 anys més tard, ja tenia 48 Kb. Amb aquest darrer, un dels primers microordinadors que va entrar a totes les cases, passàvem les tardes de dissabte distrets amb els jocs més diversos: Jet-Pac, Babaliba, Knight Lore, Galaxians, etc. Llavors ens semblava que aquells 48 Kb. donaven per a molt però eren només engrunes de memòria, res a veure amb els megabytes a dojo que fem anar amunt i avall avui en dia. Qualsevol iPhone té una capacitat milions de vegades superior a la del limitat ordinador que guiava els intrèpids astronautes a la dècada dels 60. A l’excel·lent sèrie d’HBO “From the Earth to the Moon” – dirigida per Tom Hanks- es mostra com en un parell d'ocasions, moments abans d’aterrar a la superfície polsosa de la Lluna, l’ordinador d'abord emet diversos senyals per avortar la missió. Els tècnics de la NASA, enmig de l’ensurt, arriben a la conclusió que tot funciona correctament, que l’ordinador està saturat, no dona per a més, però que l’error és momentani. Vist amb la perspectiva del temps ens fa l’efecte que van arribar a la Lluna amb una llauna i un cordill al damunt d’un tanc de combustible de milions de litres d’oxígen líquid. Que Neil Armstrong, “Buzz" Aldrin i Michael Collins estaven fets de la mateixa fusta que comparteixen tots els pioners, una barreja de cap fred, coratge i “que sigui el que Déu vulgui” -en el cas d’Armstrong, creient convençut- o “el que donin de si un parell de Kb.”, per a la resta. Aquest estiu va fer 50 anys de l'efemèride.

"Te'n recordes?"

La cua per veure-la és enorme, no s’acaba mai. Se sap que hi és però pocs l’han vista en directe. Potser ni existeix, el seu somriure enigmàtic podria ser una llegenda urbana que es repeteix de pantalla a pantalla, una fotografia d’una altra fotografia que després circularà per Whatsapp, Facebook o qualsevol altre eina digital. Comencen a quedar enrere aquells anys en què es podia contemplar una obra d’art (quadre, pel·lícula, concert, obra de teatre, etc.) sense que cap pantalla luminescent aparegués tard o d’hora en el nostre camp de visió grapejant la nostra experiència sensorial, el nostre record d’aquella obra d’art. Shakespeare, ser o no ser, més una trucada perduda. La Gioconda entre un bosc de píxels aliens. Potser quan passi aquesta fal·lera tornarem a refiar-nos de la pròpia memòria, aquella que en ocasions falla, però que la majoria de vegades ens aporta el retrat més complet, la d’aquell moment magnífic en què el temps, les imatges, les emocions, totes les sensacions van convergir en un instant. Aquell que fins no massa l’única manera que teníem de compartir-lo era evocant-lo tot dient “Te’n recordes?”.

English version

There’s an endless queue to see it. Its existence is known but very few have seen her live. Maybe she does not exist, her enigmatic smile could be an urban legend repeated from screen to screen, a snapshot of another snapshot to be posted on WhatsApp, Facebook or any other digital tool. They begin to seem quite distant in time, those years where a work of art (a painting, a film, a concert, a play, etc.) could be seen without any luminescent screen appearing eventually in our vision field, tampering our sensorial experience, the memory of that artwork. Shakespeare, to be or not to be, plus a missed call. The Gioconda in a forest of alien pixels. Maybe when this madness is over we will trust again on our own memory, the one that occasionaly fails us, but most of the times it gives us the most complete portrait of all, that magnificent moment in which time, images, emotions, all sensations converged in a single point. That moment which not much ago the only way we had to share it was evoking it by saying "¿Do you remember?".