Què Qui Com

Llegeixes Mario Benedetti i Miguel Delibes i sembla que les seves novel·les estiguin escrites en idiomes diferents. Què ho deu fer? Segurament la musicalitat que hi ha rere les seves paraules: no té res a veure l’accent dolç de Sud-amèrica del primer amb l’idioma castellà, cantellut i sec del segon. Així doncs, no només importa allò que es diu, sinó com es diu. Val la pena prestar-hi atenció perquè –n’estic convençut- la majoria de malentesos que es donen en l’àmbit digital i per escrit vénen donats per aquest darrer motiu.

Reinventar-se

La por, aquest virus que una vegada inoculat ens paralitza i ens torna mesells. La por, el principal actiu dels bancs a l’hora de vendre’ns plans de pensions, per exemple: “Pensi que si ara tot plegat pinta gris més endavant pot ser negre: preocupi’s pel futur!”. I ens neguitegem encara més, callem i fem poques preguntes. Algunes de ben essencials, com “Qui té el pinzell?” o “Estan ben repartits, els colors?”. El mirall de progrés en què es miraven els nostres pares s’ha trencat i ara ens diuen que cal “reinventar-nos”. D’acord, no ens tanquem a res, però per començar podríem fugir de tòpics com aquest darrer. Tant d’esforç per poder ser una cosa i a l’arribada ens diuen que n’havíem de ser una altra. Posats a refer, refem els valors dels que ens han dut fins aquí. I em ve al cap la frase d’Unamuno, també reinventada: “¡Que (se re)inventen ellos!”.

Experiència

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre el que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc, sovint amb forma de prejudici. Certes persones, determinats comportaments, se’ns tornen un “déjà vu” que amb el temps pren un aire eixut i bròfec. Llavors tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i, com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua”, se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes, tornar a ser una mica ingenus, una mica infants. Potser llavors aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”*. Només cal voler-ho, de tant en tant...

Un escrit de fa gairebé deu anys. Encara que amb una dècada més d'experiència practicar la ingenuïtat gairebé és un art.

*El poeta és Miquel Martí Pol, menystingut actualment per alguns escriptors joves. La impostura i el de Roda de Ter fan de mal combinar. És una sort.

Dissabtes Ipad

Dissabte, quina calma. No despertador, no tren, no rellotge: time is on my side, que cantaven els Rolling Stones. Tothom dorm. És el moment de treure l’Ipad i llegir una mica el diari. Cobertura? Ah, és que en aquest racó del menjador no hi deu arribar prou bé el wi-fi (però al mòbil “marca no Apple” sí que hi arriba, és curiós). Potser més cap a la dreta. No. A l’esquerra. Tampoc. Al mig del passadís. Ah, sí, perfecte. Una mica incòmode però no es pot tenir tot. Baixar aplicació? Ah, esclar. Contrasenya d’Itunes. Ai, em sé la d’Amazon, l’altra no. Potser era aquesta? Error. Aquesta altra? Error. Seran les majúscules? Error. “Sembla que té problemes amb la contrasenya. Li enviem un mail per restablir-la”. Ok. “Error de connexió”... i, amb tot plegat, bateria baixa. XXXXX!! Surto al carrer, la fem petar amb el quiosquer: t'ha arribat ja el darrer número de Science&Vie? Compro el Harper’s Bazaar -per a ella- i el diari. Al bar del costat demano un tallat. De la taula estant, mentre fullejo les publicacions, observo com passeja la gent i juguen els nens i nenes a la plaça del mercat. Fa un dia espectacular, blau i clar. Talment com si estigués reflectit a l’Ipad amb pantalla d’alta definició que ara mateix dorm apagat en un calaix de la meva habitació.

La donna è mobile

Durant una temporada vaig fer classes d’economia (comptabilitat, fiscalitat, màrqueting, etc.) a una escola de turisme. Entre el grup no hi havia ni un sol home: eren tot noies. Crec que elles van assolir alguna habilitat que més endavant els va servir per al mercat laboral, però qui realment es va treure el màster (en psicologia femenina), vaig ser jo. Fer una llista del que vaig aprendre durant aquelles classes seria molt llarg. Això sí, em va quedar clar un tret fonamental del caràcter: els homes no funcionem per cicles. Som, en aquest aspecte, d’allò més regulars. A tot estirar un dia podem estar alterats si el nostre equip ha perdut el partit, per exemple, però tot plegat no va a més, som força lineals. Elles, en canvi, fluctuen a cop d’hormona i cal estar al cas perquè les muntanyes russes poden ser importants. Al final del curs me n'havia fet força a la idea, d’aquest fenomen i ja feia broma: “No patiu, que ja me’n faig al càrrec. A aquestes alçades ja sóc “una” més de vosaltres!”

"Modus vivendi"

Més enllà del català, el llatí ens ha deixat la possibilitat de tenir “lapsus” o fer del futbol el nostre “modus vivendi”. És, doncs, una llengua morta que encara belluga. No fa massa vaig trobar-me la meva professora de llatí i vam estar parlant dels temps en què tots plegats repassàvem els escrits de Cató o Sèneca. Entre d’altres qüestions em va comentar que, d’un temps ençà, ha notat un interès renovat per aquesta llengua. “Potser és que amb la crisi de les humanitats certa gent té ganes de saber d’on venim culturalment...”. És possible. Per si de cas, ja he començat a repassar les declinacions, que tal i com està tot no se sap mai com t’acabaràs guanyant la vida...

"Que tot està per fer i tot és possible"

A la facultat de Ciències econòmiques de la UAB la llista de professors infumables era llarga com un dia sense Internet pa*. Professors d’empresa que feia segles que no hi estaven vinculats, il·luminats que només anaven de classe al despatx o personatges que semblava que només vinguessin a fitxar. Quan hi estudiava, en arribar al límit de l’esperpent, anava a l’Abacus de la Plaça Cívica i comprava un llibre de Miquel Martí i Pol. Junt amb diverses biografies (L’Arrel i l’escorça, El llarg viatge, etc.) crec que els tinc tots: Estimada Marta, Llibre d’absències, La fàbrica, Paraules al vent, Llibre de les solituds, Després de tot, l’Àmbit de tots els àmbits... d’aquest darrer, publicat l’any 1981, se’n repeteix sovint el vers "Que tot està per fer i tot és possible" en referència a Catalunya. Miquel Martí Pol, un ferm defensor del nostre país, n’estaria orgullós. Ara bé, segur que amb el seu tarannà reflexiu també es preguntaria què s’està fent malament si, al cap de més de trenta anys de ser escrit, encara hem de llegir el poema “Ara mateix” i emocionar-nos a la darrera línia. Trenta anys més tard encara repetim que “tot està per fer i tot és possible” com un mantra que ens consola. Després de tant temps potser hauríem de canviar de poeta, llegir “La vaca cega” (en comptes de demanar als partits polítics que anteposin el país als seus interessos, per exemple). Acabar els mítings amb un sonor i dramàtic “Brandant lànguidament la llarga cua”, que potser alguna cosa ja s’ha fet, i ja no tot és possible.

* Ara segur que ha millorat i el seu professorat és excel·lent.