ZX Spectrum

Ahir es va morir Rick Dickinson, el dissenyador d’un dels primers ordinadors personals més coneguts dels anys vuitanta: el ZX Spectrum. Ara ens queixem perquè els nens d’avui en dia passen massa hores davant d’una pantalla, però jo recordo tongades de dotze hores prement les tecles de goma del petit aparell de tan sols 48Kb de memòria. Gairebé una calculadora gran, vist des del punt vista actual. Qualsevol fotografia o cançó que enviem ara ja ocupa força més. Però en aquella època, al principi de la dècada dels 80, aquells 48Kb donaven per a molt i tant li feia que haguéssim d’esperar una bona estona perquè es carreguessin a la memòria de la màquina. Gairebé cinc minuts de xiulets digitals provinents d’una modesta cinta de casset, el format més comú d’emmagatzemament en aquells temps. Era un procés farragós que més d’una vegada quedava estroncat per un “Tape loading error”, error en la càrrega. I torna a començar. Tot plegat, però, valia la pena perquè sabíem que llavors ens esperaven les aventures del miner boig, Manic Miner o els asteroides de Jet-Pac. Pel que fa a la producció espanyola, gaudíem del programari dels nois de Dinamic i els seus Babaliba, Abu Simbel... fins i tot de l’Olé Toro, segurament la primera –i última- “corrida” digital mai programada. Més enllà dels jocs, passàvem un munt de temps piratejant-los, posant el nostre nom a la capaçalera i, els més avançats, programant els propis jocs amb un BASIC –tal com diu el nom- força limitat. El ZX Spectrum ens semblava tot un món llavors i això que encara faltaven anys per al desenvolupament d’Internet, on compartir un joc amb un veí esdevenia una tasca gairebé impossible perquè tenia un Commodore, un Amstrad o –més endavant- un MSX amb els seus cartutxos de càrrega instantània. Tardes de cintes de casset i pa amb xocolata, a les beceroles de la informàtica i nosaltres mateixos, ja fa més de trenta anys.

"Que se mueran los feos"

A partir dels 45 anys la cara s’assembla a la universitat: tendeix a decebre però no pots evitar pensar que, ja que has arribat fins allà, millor seguir endavant. Ara per ara no hi ha massa escapatòria, ni de les arrugues ni del mediocre sistema educatiu espanyol. Tot i que sempre hi ha qui, en una pirueta magnífica, intenti aconseguir títols sense estudiar i un parell de pots de crema antiedat sense passar per caixa. En qualsevol cas, potser el que surt més a compte és intentar ser mínimament honest: la lletjor, quan és interior, produeix arrugues profundes, bosses a sota dels ulls i una mirada tèrbola que costa de dissimular. Com deia John Lennon: one thing you can’t hide is when you’re crippled inside.

"Homenatges"

A vegades em fa l’efecte que, culturalment, la Humanitat no para de plagiar-se. Com se sol dir ara, és un constant “retre’s homenatge”. N’hi ha prou en visitar l’apartat d’art africà del Louvre per veure clarament d’on va treure la inspiració Pablo Picasso (1881-1973) per pintar “Les senyoretes d’Avinyó” amb les seves fesomies de màscara de fusta. Per altra banda, sense les trompetes grandiloqüents de Bruckner (1824-1896) segurament ara mateix no existiria la banda sonora de "La guerra de les galàxies" (Star Wars per als mil·lenials) composta per John Williams (1932). Sense sortir del cinema, sèries com “Stranger things” no s’haguessin filmat si no hagués existit Steven Spielberg (1946), el seu imaginari i la seva habilitat tècnica (el zoom de “Jaws”, per exemple) que, a la vegada, beu directament d’un director anterior com Alfred Hitchcock (1899-1980). Així mateix, la manera d’escriure de Josep Pla (1897-1981) s’entén perfectament una vegada llegit Montaigne (1533-1592) i les seves anècdotes plenes de sentit comú enginyós i savi. Alhora, aquest darrer segur que estava inspirat en els textos del filòsof romà Sèneca (4ac-65dc), que podem llegir en català gràcies a les traduccions de la Bernat Metge. Gairebé tot sembla ja inventat i només cal ser revisitat en funció de les tendències de l'època. De fet va ser el mateix Picasso qui, en una visita a les pintures de les coves d’Altamira, va exclamar sorprès davant la capacitat sintètica i estètica d’aquelles obres realitzades 14.000 anys abans: “Després d’això tot és decadència!”.

280 Bibles - 280 Bíblies

Every time a cell divides, it replicates all of its DNA, a process that takes place in a matter of hours. The human body is a monster of 15 million million cells, each one harbouring its own faithful copy of the same DNA (two copies in fact). To form your body from a simple egg cell, your DNA helices were prised apart to act as a template 15 million million times (and indeed many more, for cells die and are replaces all the time). Each DNA letter is copied with a precision bordering on the miraculous, recreating the order of the original with an error rate of about one letter in 1,000 milion. In comparasion, for a scribe to work with similar precision, he would need to copy out the entire bible 280 times before making a single error. In fact, the scribes' success was a lot lower. There are said to be 24,000 surviving manuscripts copies of the New Testament, and no two copies are identical.

Cada vegada que una cèl·lula es divideix replica tot el seu ADN, un procés que es realitza en qüestió d'hores. El cos humà és un monstre de 15 milions de milions de cèl·lules, on cadascuna alberga la seva pròpia còpia fidel del mateix ADN (dues còpies, de fet). Per formar el teu cos des d'un simple òvul, les teves hèlices d'ADN es van separar per actuar com una plantilla 15 milions de milions de vegades (i, de fet, moltes més, perquè les cèl·lules moren i se substitueixen constantment). Cada lletra d'ADN es copia amb una precisió gairebé miraculosa, recreant l'ordre de l'original amb una taxa d'error d'aproximadament una lletra per cada 1.000 milions. En comparació, perquè un escriptor copista treballés amb una precisió similar, hauria de copiar tota la Bíblia 280 vegades abans de cometre un sol error. De fet, l'èxit dels copistes va ser molt més baix. Es diu que hi ha 24.000 còpies de manuscrits supervivents del Nou Testament, i no hi ha dues còpies idèntiques.

Excerpt from Life ascending by Nick Lane (British biochemist and writer).

El serrell perdut de Twitter

Passo pel costat d’un aparador i hi veig enganxat l’antic logo de Twitter: el mateix que ara però amb serrell. És veritat que l’ocell ja tenia unes entrades, una calvície incipient, però encara podia lluir ufanós un tupè de tres plomes que, pel que podem veure avui en dia, ha acabat per caure. El temps no passa en va o el motiu de la pèrdua va ser un grup d’experts que va decidir planxar la clenxa al nostre plumífer piulador? Quin logo era millor, el d’abans o el d’ara? Pel camí hem perdut plomes però hem guanyat caràcters. No es pot tenir tot.

De Palamós a Palafrugell en bicicleta

Iniciem la ruta que va de Palamós a Palafrugell en bicicleta després d’haver fet un bon arròs mariner a la cala de La Fosca. Segurament Josep Pla havia fet aquest mateix trajecte en unes condicions igual de lamentables i això m’impedeix defallir. Ara bé, no és el mateix dur boina i aturar-se a fer la cigarreta per buscar un adjectiu perdut que calçar-se un casc i començar a pedalar costa endins. Camps d’alfals, groc i verd. Malgrat la predicció atmosfèrica el temps ha sigut clement i ens ha regalat un cel ben blau. En un revolt un grup de noies amb vel es diuen coses en àrab i riuen: el seu camí ha estat més llarg que el que jo em disposo a fer, no hi ha dubte. Espero que Al·là em perdoni, perquè hem regat l’arròs amb força vi blanc i enmig del peix m’hi ha semblat veure unes puntes de costella. Què hi farem? Les deïtats estan bé però per si de cas millor fer-se el paradís a la terra. Esbufego, faig figa, però arribo a la meta. “L’important és participar” és un eslògan per a bledes soleiades que no les poden haver i diuen que són verdes, que si juguem és per guanyar. El sol es comença a pondre i emprenem la tornada. Tenim les mans envermellides pel frec del manillar i les natges masegades, el cul baldat. Segur que el senyor Pla es riu de nosaltres en alguna banda amb la cigarreta de picadura al llavis. Ell, que no va fer mai massa esport i va arribar perfectament als vuitanta anys. “Pixapins!”, “collonades!". Potser un dia substituiré el casc per la boina però millor si el canvi m'agafa en bona forma.

Procrastinant*

Demà m’hi poso. Sí, sí, no pot esperar més. Demà ho faig. Si és que “de mica en mica s’omple la pica”, només és proposar-s’ho. A poc a poc, sense pressa, “qui va piano, va lontano”, i tant que sí. No cal esperar més, “feina feta no fa destorb”. Millor no demorar-ho, que “A quien madruga Dios le ayuda”. “Qui matina fa farina”, ho diu el refranyer popular. “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora...”. No és mandra, eh? És que ara no em va bé. Demà, demà m’hi poso però avui, avui no.

*En psicologia, procrastinació (paraula derivada del llatí pro: "endavant" i cras: "demà") és l'acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s'han d'atendre per altres més irrellevants i agradables.