Laplace

Laplace va ser un matemàtic del segle XVIII conegut per les seves aportacions al càlcul de probabilitats. Però hi ha un altre Laplace que va morir ahir a la localitat francesa d’Annecy, un dels pobles més bonics que he visitat mai. Aquest Laplace era l’autor dels famosos dibuixos publicats per parelles a La Vanguardia, entre altres diaris d’abast mundial, en els quals havíem de trobar vuit diferències: un botó desaparegut a la camisa, una línia de menys al camal dels pantalons, un pètal extra d’una flor a l’ampit d’una finestra, etc. Canvis subtils en uns ninots que, a la vegada, mostraven una ironia fina en situacions quotidianes. El concepte era senzill, però el passatemps enganxava: ja són més de quaranta anys a La Vanguardia. A casa hi estàvem subscrits i la rebia la meva àvia. Recordo un matí de dissabte de fa trenta-cinc anys, amb una llum clara que s’escolava entre el vidre bisellat de la porta de l'entrada i que il·luminava la taula rodona del menjador. Al damunt, un parell de torrades amb oli i l’olor inconfusible del Nescafé, un exemplar de La Vanguardia obert de bat a bat (llavors em semblava enorme) i la meva àvia i jo jugant a trobar les diferències dels dibuixos de Laplace. El matemàtic no, l’altre. Tot i que –ja es veu, després de tres dècades- les probabilitats que recordés per sempre aquell moment de lúdica felicitat eren força altes.

"Fotografies" - Arqueologia del blog

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada Família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quina aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres, tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrere l’ànima turmentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaca a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc, com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records fets només de paper.

Fa catorze anys escrivia aquest text al blog. Em fa l'efecte que el fenomen de la fotografia compulsiva no només encara es dona entre molts turistes, sinó que segurament ha empitjorat perquè ara la majoria de fotografies no s'imprimeix. Moltes passaran directament de la màquina de fotografiar al disc dur d'un ordinador o quedaran a la targeta de memòria d'un telèfon mòbil. Algunes acabaran penjades a Internet, com a molt. Em sobren força turistes i trobo a faltar més viatgers.

Fer volar coloms

Cau del cel una ploma blanca de colom tot fent giragonses. És petita i corbada i roda sobre el seu eix a tota velocitat. La imatge és peculiar i no costa massa imaginar que, en el seu moment, va despertar la curiositat d’algú amb coneixements d’enginyeria, algun Da Vinci modern capaç de dibuixar un plànol amb la seva idea i dur-lo a un taller perquè els mecànics la fessin realitat:

- Vull dues aspes així, que formin una hèlix que giri al màxim de revolucions, que generi prou força per poder enlairar el motor del terra junt amb les ales.
- Miri senyor Wright*, el seu giny pesa massa. Això que proposa és fer volar coloms.
- Precisament, precisament...

*El seu primer vol va ser el 17 de desembre de 1903, a Kitty Hawk, a bord del Flyer I i va durar dotze segons. Tres anys més tard els germans Wright farien el primer vol amb un passatger, en el qual van recórrer quatre quilòmetres (font: Viquipèdia).

Colesterol del bo

Ja no queden massa bars autèntics a Barcelona, la majoria em fan l’efecte de ser un decorat de pel·lícula de l’oest més o menys arreglat el qual, per acabar-ho d’adobar, moltes vegades es clona en forma de franquícia: és a dir, que podem trobar el mateix escenari a tota la ciutat. De tant en tant, però, l’atzar ens duu a les portes d’una perla que ha resistit el pas dels anys i el fantasma de l’especulació immobiliària sense gairebé canvis ni en el mobiliari ni en el menú. També sembla que els peus d’alguns clients de la barra han criat arrels de fa temps, ben entortolligades als anys setanta. El menú d’aquests establiments acostuma a ser una bomba calòrica ideal per engegar pel pedregar el carro de la dieta. El restaurant Lauria-2 (sempre són entranyables els restaurants amb un número al darrere), al número 2 del carrer Roger de Llúria de Barcelona, ens rep amb un aparador ple de pasta industrial farcida d’olis hidrogenats que farà autèntics estralls a les nostres artèries (xurros, xuixos de crema, croissants, etc.) però fins aquí l’oferta no té massa misteri i la podem trobar a molt llocs. El que resulta més sorprenent és l’enorme safata de “torreznos” que hi ha al costat, l’esmorzar dels campions que comencem a trobar tot just posar els peus a l’Aragó, península enllà. Cansalada viada d’un dit de gruix amb les vetes lluents, ben fregida i plena de colesterol del bo. Finalment, podem trobar anunciada "l'oferta del dia": l’entrepà que ells anomenen “Infarto” (un 10 per a l’equip de màrqueting) que consta d’una hamburguesa de 180 grams, ceba fregida, formatge i un ou ferrat. Lauria-2, un lloc peculiar com pocs. Si no obren franquícies crec que és perquè no hi ha prou oli per a tant de fregit a la ciutat.

Da capo al coda

El Carles del passat va comprar un disc de Miles Davis per al Carles del futur. “Això ara no, però d’aquí a un temps segur que t’agrada”. I, efectivament, uns anys més tard d’haver adquirit el CD a un quiosc de La Rambla el músic d’Illinois, el fill del dentista, omplia el meu iPod amb les seves cançons. Amb la mateixa idea, ja fa uns vint anys, vaig anar acumulant enregistraments de música clàssica per a quan “arribés el moment”. I sí, als quaranta-cinc anys Puccini és droga dura, Mozart sembla infinit i la Callas produeix autèntics calfreds. Per altra banda, com que musicalment ja sóc al capdavall del carrer, no cal que m’esperi a madurar més per escoltar depèn què: ho duc tot al sac, un festival de música, segles amunt i avall. Sovint canvia la forma però l’essència no tant. Avui, mentre enfilava Roger de Llúria cap a La Casa de les Punxes, un repartidor de “Tortas de aceite Inés Rosales” aturat en un semàfor dirigia sense cap mena de rubor l’orquestra imaginària que sonava a tot volum des dels altaveus del seu camió. En homenatge, crec que avui per berenar faré “tortitas” amb Vivaldi. No sé a quina de les quatre estacions encaixa millor aquest àpat hipercalòric – segurament l’hivern- però em solidaritzo amb el transportista que reparteix notes de música clàssica i “Tortitas Inés Rosales” pel veïnat, cultura i calories –tant se val- agafades de la mà.

L'esmolet 2.0

Sento l'avís d'un esmolet als carrers de Barcelona. Enmig del brogit del tràfic i el gris de l’asfalt el seu so sembla el d’un ocell exòtic a punt d’extingir-se. Actualment, en una societat consumista com la nostra, un esmolet podria ser un exemplar pertanyent a un museu com el d’Història Natural de Londres: el diplodocus “Dippy”, la balena blava “Hope”, el Dodo de les Illes Maurici, l’esmolet de Barcelona. Guiat per les notes, busco entre els carrers algú que coincideixi amb el meu imaginari: el senyor gran de barba serrada, la flauta de Pan –el déu grec dels pastors- amb la seva melodia inconfusible, les moles gastades girant i la moto a mig gas. Al seu lloc, però, trobo un jove dins una furgoneta blanca amb un Whatsapp de contacte i l'avís enregistrat de la flauta que surt, discret però eficaç, per un altaveu. Renovar-se o morir. Nostàlgia, la justa.

Màsters

“Mai no se sap, millor tenir el màster”, em diu. Sí, és clar, més val que sobri currículum que no pas que falti. Encara que això no és del tot cert perquè la sobrequalificació també pot ser un entrebanc: l’entrevistador pot pensar que tenim unes expectatives massa altes per al que pot arribar a oferir. Ara bé, si ens agrada estudiar amb els anys els títols s'acumulen per força: llicenciatura, postgraus, especialitzacions, etc... van fent pila. Però tot plegat, de cara al mercat laboral, només funciona si es compleix una condició: ser jove. A partir dels quaranta-cinc anys ets una rara avis en l’àmbit universitari. Fas exàmens i proves de validació rodejat de gent gairebé sempre més jove que tu, què hi farem. Els quaranta-cinc és una edat on ja es comencen a fer plans especials de reinserció perquè “ja ets vell”, per tant és inevitable plantejar-se si valen la pena les hores d’esforç i els diners invertits en l’enèsim curs universitari. Sobretot si és un curs especialitzat i pensant precisament en termes de “mercat laboral”. En aquest aspecte potser comença a sortir més a compte deixar voleiar lliurement el nostre intel·lecte. Abans un curs de llatí que de comptabilitat, per exemple. La paraula “pràctic”, com els bons vins, assoleix matisos interessants amb el pas del temps.