Tothom sap que, si bé el nom no fa la cosa, sí que l’un i l’altra es presten a confusió de tant que s’assemblen a vegades. És responsabilitat nostra, llavors, saber distingir entre bou i bèstia grossa. Ara bé, de tant en tant, passa a l’inrevés: entre el nom i la cosa hi ha una distància enorme i tothom es pregunta per l’origen del mot que la defineix. Un dels casos més flagrants és el del “pet de monja”. Què ho va fer que aquesta pasta petita i dolça que fa de tan bon menjar acabés amb aquest nom? Aquesta és una qüestió que –n’estic convençut- ha burxat més d’una vegada el magí dels lectors i lectores del Cafè d’en Litus. Benvolgut lector/a: Efectivament, el pet de monja no té res a veure amb la ventositat. El seu inventor, un pastisser italià de Barcelona, el va anomenar “petto di monaca” i a Catalunya, sempre tan escatològics, ens va faltar temps per convertir –la similitud fonètica hi ajuda força- els “petto di monaca”, és a dir: "pit de monja", en “pet de monja”. Vet-ho aquí. Per evolució, el "pet de monja" és aquell que ha estat llençat dissimuladament enmig d’un silenci de claustre. Podríem dir-ne, ara sí, un “pet monacal”. Amén.
2 comentaris:
Bo, aquest!! Trobava a faltar un post un xic picant... eps, que els més sentits també m'han agradat!Sobre els pets: el més curiós de tot és que, malgrat ser ignorants de l'origen del nom i creure que era realment una ventositat, no hem deixat de menjar-nos pets i més pets des que vam saber que eren prou bons! Sempre tant escatològics, els catalans...
Ah, sempre s'hi pot posar una mica d'espècies, al Cafè. Les coses massa fades (sosses en barceloní) acaben per avorrir :)
No sé d'on ens deu venir la cosa escatològica...potser hi tenim tirada per com ens tracten a fora, no?
Carles
Publica un comentari a l'entrada