Jimi Hendrix sempre ha estat vermell amb onades de blau. Igual que el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band dels Beatles que, a més, hi afegeix espurnes de taronja. Bob Dylan, en canvi, és platejat i té una consistència mercurial amb tendència a fer arrels que creixen com panissos o clavellines, depèn del disc. Els números parells són rodons i els senars són escairats.De la capacitat de barrejar els sentits se’n diu Sinestèsia i es veu que, d’alguna manera o altra i en un grau determinat, tothom la té: associem formes amb noms, sons amb colors, etc. Així, per exemple, en un test on s’havien d’assignar els noms de Booba i Kiki a les figures que es mostren, el 98% de les persones va batejar com a Booba la figura lila i com a Kiki la figura taronja. Res d’excepcional, per altra banda, perquè tothom sap que el color lila sempre ha fet gust de nata ensucrada. Igual que les vocals i, en certa mesura, les b altes.
4 comentaris:
Llegint-te m'entren dubtes de si realment tinc la capacitat de la sinestèsia o no... ja no ho sé. Pot ser degut a que no m'agrada la nata?
De fet, Elur, el final de l'escrit té un punt de broma. Però la primera part del l'escrit és ben certa! Jimi Hendrix i Bob Dylan fan saltar espurnes al Cafè.
Doncs jo d'aquí a una estona unes maduixes amb nata me les menjaria ben de gust. Però el menú Rodrigues d'avui consta d'esqueixada amb "conill a l'ajillo". Pinya per postres :)
Em trobo dins el 99%: aqueixa estrella punxeguda s'ha de dir Kiki per nassos. :)
Jo sí que tinc sinestèsia, massa i tot. I això que la nata tampoc m'entusiasma.
Em trobo dins el 99%: aqueixa estrella punxeguda s'ha de dir Kiki per nassos. :)
Jo sí que tinc sinestèsia, massa i tot. I això que la nata tampoc m'entusiasma.
Publica un comentari a l'entrada