Manhattan
A Woody Allen
Ulleres grans i la mirada perduda –fins que apareix una dona-,
tartamudesa –accentuada així que arriba una dona-,
desmanegament –tota mena de tics quan s’acosta una dona-,
i un frenètic cabal de preguntes, com si cada dona fos tots els interrogants,
i totes les respostes,
i el sexe fos la clau definitiva de l’enigma del món,
i la mort fos un malson que s’esvaís a la consulta del psiquiatra.
Un perfil de gratacels sobre els arbres del parc,
un laberint de llibres i de galeries d’art,
amors sofisticats, amors adolescents,
converses fins l’alba sota ponts resplendents
i un fons de música de Gershwin i de jazz.
Ah, la música, l’única esperança de refugi enllà de totes les pel.lícules,
que comparteix amb tu confusió
quan totes les dones t’han dit “no”
i tots els llibres s’han contradit els uns als altres!
El clarinet i el saxo,
elevant notes al cel sense que Déu les cridi,
com els gratacels, tan alts,
no pas a la glòria de Déu sinó dels homes i els diners,
sense altra aura que el misteri de l’ambició dels humans.
“Què sóc? Què faig aquí? Què puc fer?
Estimbar-me de pregunta en pregunta,
convertir la perplexitat en humor,
divagar d’amor en amor
o deixar de ser jo i convertir-me en música”
David Jou
A Woody Allen
Ulleres grans i la mirada perduda –fins que apareix una dona-,
tartamudesa –accentuada així que arriba una dona-,
desmanegament –tota mena de tics quan s’acosta una dona-,
i un frenètic cabal de preguntes, com si cada dona fos tots els interrogants,
i totes les respostes,
i el sexe fos la clau definitiva de l’enigma del món,
i la mort fos un malson que s’esvaís a la consulta del psiquiatra.
Un perfil de gratacels sobre els arbres del parc,
un laberint de llibres i de galeries d’art,
amors sofisticats, amors adolescents,
converses fins l’alba sota ponts resplendents
i un fons de música de Gershwin i de jazz.
Ah, la música, l’única esperança de refugi enllà de totes les pel.lícules,
que comparteix amb tu confusió
quan totes les dones t’han dit “no”
i tots els llibres s’han contradit els uns als altres!
El clarinet i el saxo,
elevant notes al cel sense que Déu les cridi,
com els gratacels, tan alts,
no pas a la glòria de Déu sinó dels homes i els diners,
sense altra aura que el misteri de l’ambició dels humans.
“Què sóc? Què faig aquí? Què puc fer?
Estimbar-me de pregunta en pregunta,
convertir la perplexitat en humor,
divagar d’amor en amor
o deixar de ser jo i convertir-me en música”
David Jou
8 comentaris:
què gran, Woody!!! No em canso mai de mirar i escoltar la majoria de les seves pel·lícules
Aqui al Cafè tenim tooootes les pel·lícules d'aquest home. No sé si és bo o dolent, això :)
osti, jo crec que en fa una de bona, una de dolenta, una de bona, una de dolenta. segur que tot està pensat.
Òndia, quina manera de definir-lo, de copsar la seva essència... M'ha encantat aquest poema i en desconeixia totalment l'autor...
Ha fet tantes pel·lícules que en té algunes que costa empassar-se, però si la nova és la meitat de bona que Whatever works ja em dono per satisfet.
Avui estren la última pel.lícula. No me la perdré!
Gran Woody i gran definició1
És el meu professor de física en David Jou? Gran home, grans classes! Sí, senyor!
Jesús: tu també ets del club!
Elisenda: a mi m'agraden totes, algunes les trobo genials, algunes simplement bones. La més fluixa potser Vicky, Cristina, Barcelona, però llavors és que ens el van fer avorrir, no?
Arcangelo: és un professor de física (té uns quants llibres editats). La crítica la deixava molt bé!
Jo també l'aniré a veure, ja et diré, Joana.
Efectivament, anònim, és el teu professor de física! Crec que corre per l'Autònoma, per sota la facultat d'Econòmiques.
Excel·lent poema. Clavat. Jo també vull veure la nova pel·lícula.
Publica un comentari a l'entrada