Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que tot allò no ho podria pagar pas. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.22/12/10
Somnis
Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que tot allò no ho podria pagar pas. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
L'acudit fàcil és dir-te que a "les Mariones" no se les entén pas. Però és que a la resta, tampoc.
Ah, Albert, les dones...(hi ha alguna lectora per aquí? :)
Aquí al Cafè tenim un model economètric amb 450 variables que s'ajusta una mica al pensament femení. També en tinc un de 3 per a la majoria d'homes...
Ara en ve una, de lectora, però passarem de llarg davant del comentari :)
Jo la pregunta te la faria al revés: tu estàs segur que allò era un somni? Prova a anar a fer la compra per a les festes de Nadal, prova-ho...
Jo més aviat diria que les dones no entenem als homes.
Publica un comentari a l'entrada