19/5/11

Seguirem somiant

A les cançons d’amor del Bryan Adams no hi surten sogres. Ni reunions pesades de pares i mares a l’escola. Tampoc reunions d’escala. Les cançons d’amor del Bryan Adams són típiques, sempre amb la mateixa estructura, amb aquella pujada de to al final, després de l’inevitable solo de guitarra, per crear més tensió musical, fetes de tòpics més que visitats. Però de tant en tant fan de bon escoltar perquè, tot i que ja sabem que els prínceps blaus tenen tendència a descolorir-se i a convertir-se en gripaus, sempre està bé que ens dibuixin –o ens cantin- un ideal per anar buscant. En definitiva, que ens facin seguir somiant.

4 comentaris:

Lluna ha dit...

Què fariem sense idelas per empaitar, sense somnis? Cal somiar, cada dia, cada nit...

Petonets

Anònim ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=Yam5uK6e-bQ

Carolina ha dit...

Un secret: a mi d'adolescent el sr. Adams em va venir a cantar a la meva habitació. Un somni molt divertit que recordo molt bé perquè jo sóc de les de tenir malsons. Intentava despertar a tothom i els deia que el tenia allà mateix cantant, però passaven de mi, o sigui que em vaig quedar allà, mirant-lo mentre cantava. I tal com va venir, quan va acabar la cançó se'n va anar.

C. ha dit...

A mi em va passa això amb l'Eric Clapton. Era una època que tothom acollia refugiats de Bòsnia, i jo vaig somiar que acollia l'autor de Layla. Quines coses de somiar!