D'Oscar

Setanta-dos fotogrames per segon són els que fan falta per enganyar l’ull, per fer-li creure que una seqüència d’imatges fixes passada a una velocitat prou alta és en realitat un objecte en moviment. El cinema és doncs, del rotlle de cel·luloide a la pantalla, una il·lusió, un miratge, un truc. Dels murals rupestres als primers aparells més o menys enginyosos - el zoòtrop, el quinetoscopi, la cambra fosca, les ombres xineses...- la Humanitat sempre s’ha empescat mil i una maneres d’explicar històries. Trossos de realitat com els primers passis dels germans Lumière, en què l’aparició d’una locomotora féu sortir la gent esparverada del cinema. Retalls imaginaris, com els primers muntatges de Georges Meliès, plens de gegants, coets i llunes que badallaven. Però també anem al cinema per poder entendre, per entendre’ns, per poder viure la vida dels altres amb els seus clarobscurs, les seves defallences i les inevitables maltempsades mentre ho mirem tot còmodament asseguts des de la nostra butaca: la màquina de filmar recull fragments de realitat i nosaltres fem de testimoni dins la foscor de la sala. I així riem, plorem i patim amb els personatges i les seves històries, en algunes ocasions del tot verídiques, però la majoria de vegades ben imaginàries. El cinema: un miratge, una il·lusió, un truc de llum: setanta-dos fotogrames cada segon per poder enganyar l’ull. I una mica també, a nosaltres.