Perruquins

Els perruquins sempre m'han cridat l'atenció. Hi ha altres pròtesis, esclar, però són molt menys evidents i curioses. A més, aquesta mena d’apèndix entren dins la categoria de “prescindibles”. Vull dir que una pròtesi d’una articulació o una vàlvula, per exemple, són del tot necessàries per anar tirant, més o menys. Ara bé, un perruquí no ho és gens. El seu propietari podria lluir una calvície ben orgullosa com el Salvador Macip. Ser un Yul Brinner quotidià i aquí pau i allà glòria. Però no: hi ha homes que s’entesten -mai millor dit- a portar un manyoc de cabell aliè al cap. A cofar-se amb una toia estantissa que els delata d’una hora lluny. L’avi sempre deia que “allà on hi ha pèl hi ha alegria” però els usuaris d’aquesta mena de pròtesi pilífera més aviat produeixen una mena d’angúnia i rebuig. Greixosos, malgirbats, i encarcarats... Perruquins, potser el mirall més evident que reflecteix a fora del cap el que s’hi cou per dins.