Faig temps a la cua per passar la ITV tot llegint les “Bonhomies i altres proses” del mestre Carner. Encaro la lectura amb voluntat de “clàssic” de literatura. Sempre dic que un llibre es pot qualificar així quan, malgrat els anys, encara és vigent i ens hi podem sentir identificats. Fins i tot poden haver passat segles i trobem que encara ens enriqueixen. Però amb les Bonhomies em trobo amb paisatges, persones, oficis, costums... que fa temps que “ja han passat avall”, per dir-ho a la manera de Josep Pla. D'altra banda, el punt de vista, les conclusions, etc. són les d'una burgesia de Barcelona que ja no hi és o, almenys, ara és diferent en molts aspectes. Per acabar-ho d’amanir, Carner utilitza un català molt allunyat del que actualment es parla i que en el seu moment, segur, tampoc es parlà. Un aiguabarreig d’expressions i paraules que ara, de tant en tant, donen al text un aire de peça de museu.
A la primera prova de la inspecció tècnica el mecànic m'informa, amb un accent gairebé de Carabanchel, que la bombeta esquerra del meu vehicle està fosa...
- Ej cai bombillah que son comoh lah obrah en prosa de Carné, que envejecen mal... – imagino que em diu des de fora.
A la primera prova de la inspecció tècnica el mecànic m'informa, amb un accent gairebé de Carabanchel, que la bombeta esquerra del meu vehicle està fosa...
- Ej cai bombillah que son comoh lah obrah en prosa de Carné, que envejecen mal... – imagino que em diu des de fora.
7 comentaris:
estranya connexió precisament en Carner, i no puc estar d'acord "peça de museu", les paraules signifiquen i això és intemporal
Les paraules signifiquen sempre, però el significant a vegades les traeix. Serà MOLC, serà un clàssic, però m'agradaria saber quan es va vendre el darrer exemplar en una llibreria de BCN. Ep! I que el comprador/a ho fes per plaer, no perquè estudiava filologia catalana ;)
Carles
Totalment d'acord amb l'autor del post. Carner, igual que altres autors, vivia una realitat allunyada de la de la gent del carrer, i així es reflecteix a la seva obra. Un clàssic, sí, potser, però de los Mundos de Yupi, a anys-llum de la rutina i de l'idioma habitual del "ciudadano de a pie".
a.
"...Carner es presentà a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París..."
De la Viquipèdia
Prosa "campechana", a.
UN MERCAT DE MOLSA
...Lloeu ma fortuna que n'he presa una que té una divina petjada de fada. ...
Un pèl cursi, això de la fada. Però va... :)
Una mica de lectura sobre la qüestió:
http://www.lavanguardia.com/encatala/20120611/54310523419/classics-de-la-de-la-literatura-catalana-qui-s-atreveix-a-publicar-los.html
Carles
Home descreguts, que et picarà el mosquit:
Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.
Publica un comentari a l'entrada