La bona gent

Entra en un dels molts establiments Nostrum que hi ha repartits a la ciutat. Una mica brut i atrotinat, amb la roba masegada per l’ús. Escardalenc i cara-xuclat com el cavaller de la vella adarga però sense la bogeria del gentilhome manxec. Digne, malgrat tot, i la mirada sàvia de qui ha vist molt i entès massa. Té un aire crepuscular, de vespre que s’apaga. Neguiteja pensar que podríem ser nosaltres només que el destí ens sorprengués amb un parell de jugades mal tirades. És el cuquet que ens rosega a tots els que no podem jugar a viure a costa del patrimoni familiar ni ens ha endollat el papa. El captaire fa cua darrere d’un client de barba ben retallada amb cara d’oficinista, pulcre i eficient, de pocs romanços i anar fent que en pagar mormola alguna cosa a la caixera i se'n va discretament. Al seu torn el captaire acosta un parell de monedes a la caixera, que li diu que no cal, que ja li ho ha pagat tot el senyor d’abans. I penso que potser sí que només és notícia que un home mossegui un gos. Però que també ho hauria de ser que hi ha homes que, senzillament, no mosseguen, persones que ajuden sense gests aparatosos ni discursos eloqüents. I com que aquesta no sortirà a cap diari l’escric aquí, la notícia del que fa, quan pot, la bona gent.