Algun dia deixaran de circular els cotxes per la ciutat i després, quan respirem l’aire net, ens semblarà increïble que ho fessin, igual com ara ens sorprenem que poguéssim estar cent cinquanta persones en un soterrani fumant sense parar. L’endemà, a la dutxa, el fum es liquava i se n’anava amb un remolí gris i pudent eixidiu avall. Pel que fa a nosaltres, algun dia trobarem la manera d’anar més enllà de la rutina sense haver de llegir en una pàgina del diari les declaracions d’algú que diu “[...] des que vaig superar la malaltia que ho veig tot diferent”. Algun dia, amb una mica de perseverança, trobarem el nostre temps i ens semblarà increïble que, com si fos un fum grisós, l’haguéssim perdut massa sovint així.
2 comentaris:
A veure si em descobreixen una malaltia xunga i la supero de seguida per fer-me canviar perquè fa anys que segueixo igual
Home, t'hauries de saber motivar sense passar pel mal tràngol, Pons!
Publica un comentari a l'entrada