El sol cau pla damunt els caps de tots els que passegem pels Encants de Sabadell. És diumenge i el mercat s’omple de venedors ambulants disposats a donar una segona vida a andròmines i llibres vells. En temps d’obsolescències programades i consum accelerat comprar segons quin aparell de segona mà té força mèrit, però sempre hi ha qui troba alguna ganga enmig de tanta parada. De tots el venedors ell és el més peculiar: una mica carregat d’espatlles i el nas esmolat, tocat amb un barret de copa amb lluentons daurats, jaqué fosc, una cadena aquí, un trau allà, tot de braçalets als canells i una mena de tassa de sommelier amb forma de mà que li penja del coll. Ven aparells òptics: màquines de retratar antigues, telescopis i projectors, principalment. Però també postals color sèpia i cromos. Tot ell sembla tret d’una altra època i no me l’imagino arribant a casa seva i engegant l’ordinador. Més aviat el veig donant corda a un fonògraf de fusta i triant pausadament una òpera d’entre una pila de discs polsosos; obrint una ampolla de vi i brindant –com un Blade Runner noucentista – amb una autòmat de cutis de porcellana i parpelles automàtiques a la salut dels que, als seus ulls, som ben estranys: sempre consultant el telèfon mòbil –ell que encara el té de baquelita!- , anant amunt i avall gairebé sense aixecar el cap. Mirant sense veure-hi. Atabalats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada