"Antes muerta que sencilla"

Camina de bon matí pels carrers encara foscos de la ciutat enfilada a dalt d’unes sabates impossibles. Talons-talaia altíssims i prims com una agulla de cosir, fils de xarol que fan de xancle i l’eleven a alçades poc recomanables perquè per a segons quines acrobàcies no tothom val: una girafa amb ferradures a les peülles es mouria amb més estil. I arriba la prova de foc, unes escales de formigó que fan baixada, dures, cantelludes i no aptes per a vianants que fan tard. L’avanço amb les meves Reebok lleugeres i a mitja escala sento un crec de turmell que em fa esgarrifar. A continuació, la noia protagonitza una rodolada d’escales digna de ser filmada per a la segona part del Cuirassat Potemkin o Els intocables d’Eliot Ness. Al final de tot, uns gemecs. Algunes sabates femenines haurien de dur, com les peces de llana, uns quants advertiments a la seva etiqueta. Un avís semblant al de les caixetes de tabac: un logo amb uns graons i a sota seu una frase lacerant: “Antes muerta que sencilla” - a poder ser amb un interrogant.