Opcions

Ja no sé el temps que fa que no llegeixo poesia. Malgrat tot, sempre intento tenir un punt de vista, diguem-ne, poètic. Anar més enllà de la realitat amb les paraules. Qui ho va dir allò “de totes les opcions possibles només una s’acaba concretant, la resta pertany a la poesia”? Però no tothom ho entén això. En general es busca una actitud vital més “pràctica”. Quan algú m’esmenta aquesta possibilitat assenyalo la paret de l’escriptori. Allí, com triomfs de caça, hi pengen el títol de la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses junt amb del Postgrau de Fiscalitat. Hi ha taxidermistes de títols? Perquè el del curs de borsa ja fa temps que pinta malament. En fi, que segueixo tocant la guitarra. I d’aquí a una setmana començaré les classes de llatí. Amén.

Getting older

Amb els anys hom s’acosta al mirall amb vocació d’antropòleg. És veritat: l’ésser que emergeix per entre el vidre platejat a l’altra banda cada cop se’ns assembla menys. Perquè som calbs, però en certa mesura. I tenim algunes arrugues. Però aquests cabells blancs i aquestes potes de gall és del tot impossible que siguin nostres. A partir de certa edat hom es mira al mirall amb suspicàcia: algú, de manera subtil, ens està envaint. Com, si no, s’expliquen les arrugues a les mans, les taques a la pell, les ungles gruixudes? El nas s’esmola i pèls feréstecs, indomables, apareixen arreu. No, no, perdoni senyoreta, em sembla que hi ha hagut un error...Forever young, per sempre jove. Si ja ho cantava Bob Dylan, ho recorda,? Blowin in the wind, lleugers com l’aire, escolti! Com? Que Bob Dylan anunciarà Pepsicola a la propera Superbowl? The times, they are changing, em diu? Senyora, tot plegat deu ser una equivocació, no? Au, vinga! Senyora? Senyora...?

Lola

Passaran els anys i el rostre de la senyoreta Lola serà immune al pas del temps. Els dies s’escolaran calendari avall sense deixar cap petjada a la seva pell i per a mi sempre tindrà la cara llisa i fina, amb les galtes roges i brillants com una lluna plena al capvespre. Lola era, quan tenia tres anys, un nom curiós amb vocació de palíndrom a mitges, estranyament simètric amb les seves vocals rodones en forma d’eco. Inevitablement, llavors, l’acabava girant pels eixos que definien les seves dues eles i me’l mirava després de pronunciar-lo en l’aire. Lola, així disposada, s’assemblava a un insecte, les consonants per antenes i les vocals com ales. Lleugeres com les de les papallones, no es podien tocar. Lola, d’aquesta manera, voleiava pel pati de l’escola, ingràvida entre el cel del matí i la mandra de les hores. Lola, “per què els meus jocs no són els seus?”. Lola, “per què em mires així?”. Lola papallona, Lola ingràvida, Lola per sempre. Lola.

Alienats

Costa de definir, és en l’aire. Els alemanys l’anomenen “zeitgeist” , alguna cosa així com “l’esperit del temps”, allò que sense que ningú ho digui, s’intueix i defineix el tarannà d’una època determinada. Potser, atesa la complexitat del món d’avui en dia, costaria de trobar un “zeitgeist” transversal que l’abastés en la seva totalitat. Ara bé, és relativament fàcil determinar-lo per àmbits concrets. Actualment, una de les característiques que defineix la nostra societat és una dicotomia en l’ús del llenguatge que, en el fons, no amaga altra cosa que mala fe en uns, revolta silenciosa en altres. Així, en moltes empreses, a l’àgora comuna de la paraula “implicació”, hi trobem en una banda i malgrat tots els informes de responsabilitat social haguts i per haver, un abandó de l’equip humà, que ha esdevingut una peça més de la maquinària econòmica. En l'altra, absolutament prescindible, “deslocalitzable” i del tot desmotivat, hom es limita a fer veure que treballa. És el fenomen que alguns sociòlegs han vingut a anomenar “presentisme”: la persona hi és però no s’implica. És llavors que se senten frases com “a mi m’és igual fer feina que treballar” o “...mentre em paguin”, tot deixant a entendre que només compta venir a “escalfar la cadira” i poca cosa més, que s’ha claudicat davant l’engranatge absurd que són moltes vegades les organitzacions empresarials actuals. Davant d’auditories mancades de rigor, informes de llocs de treball banals, “experts” en recursos humans i manuals de gestió a preu fet, les persones se senten davant d’una farsa i, en conseqüència, es limiten a representar el seu paper. Alguns, amb la feina feta i una bona indemnització, poden arribar a engegar el carro pel pedregar, “Bon vent i barca nova, aquí us quedeu”. La gran majoria, però, amb hipoteques a quaranta anys i sous “mileuristes”, estan destinats a ser una versió moderna– amb dret a sortir a sopar els caps de setmana, futbol i pantalla plana - del mite clàssic de Sísif.

Divins

Per poc que ens mirem la història de la Humanitat, podem arribar a la conclusió que des dels seus orígens sempre ens hem empescat alguna deïtat per tal d’explicar tot allò que s’escapava de les nostres mires i capacitat de capir. La venus de Willendorf, Thor, Ra...éssers del més enllà que ens menaven. Del seu humor en depenien els nostres destins i se’ls retia homenatge en els més diversos altars. Actualment, però, hi ha lloc per a tothom. Un ampli ventall de creences comparteixen espai i mitjans: tenim campanyes endegades per ateus i e-cristians, respectivament. Autobusos del mateix color i amb missatges del tot oposats circulen lliurement pels nostres carrers. En el fons, però, tant li fa perquè la vertadera divinitat del segle XXI sembla ser una altra: el diner. I els experts en economia, els encarregats de predicar la seva paraula. La resta, els escoltem embadalits. No fa massa vaig sentir un economista que en la seva anàlisi preveia que en el context actual “la borsa pot seguir baixant o començar a pujar”. Atès que la borsa, com a mercat de valors que és, no pot fer altra cosa; és a dir: pujar o baixar, sembla que ens trobem davant d’una veritat d’aquelles que en castellà s’anomenen “de perogrullo”, una afirmació òbvia i evident. La sala, lluny de queixar-se, assentia amb el cap. I és que el nom no fa la cosa però gairebé, i ara mateix la paraula “economista” vesteix molt. Us imagineu per uns instants que els meteoròlegs fessin el mateix? Que el Tomàs Molina aparegués a les nostres pantalles amb alegria catòdica (o leds de colors, per als que ja tenen pantalla plana), tot dient que “demà farà sol o bé plourà”? Indignació general. Núvies amb vestit llarg plorant. Empresaris perplexos. Cartes al director a tots els diaris. Insultaríem al pobre passerell. “Però vostè em pren per ximple, o què?!”, li deixaríem anar amb una barreja d’orgull i enuig en creuar-nos amb ell pel carrer.

"Per motius personals"

És clar que hi tenen tot el dret i hi ha circumstàncies vitals del tot ineludibles que impedeixen la dedicació al càrrec però, en general, les persones que accedeixen a llocs públics i que al cap d’un temps de gestió dimiteixen per “raons privades” em desperten certa animadversió. Em fan pensar en aquella frase de l’Enrique Tierno Galván que deia “Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal”. Per què els partits polítics, que en el seu moment fan públics en àmplies campanyes electorals tots els motius pels quals els hauríem de votar, quan un dels seus representants plega permeten que se’ns pugui despatxar amb un breu “per raons personals”? “Per raons personals” comença a ser una explicació massa fàcil i lleugera, una mica com aquelles frases de circumstància que deixem anar quan realment no volem saber els motius de debò, mostrar què pensem o implicar-nos massa, i que no fa altra cosa que augmentar la sensació de desconfiança de la ciutadania vers els partits polítics. “Per motius personals” és una frase que ni els gestors públics haurien de dir tan a la lleugera ni els votants hauríem d’acceptar tan fàcilment.

Que si naps, que si cols...

Dinar cada dia de restaurant és una d’aquelles coses que, a la llarga, passa factura. Un any de sobreviure a cop de menú ens converteix en un inventari ambulant de descompensacions orgàniques i correm el risc que al laboratori d’anàlisis clíniques ens cobrin un recàrrec per abusar. De cop i volta, a més, la varietat d’olis, sals, espècies i horaris que gastem posen en evidència un seguit d’incompatibilitats alimentàries que mai no haguéssim pensat. Incompatibilitats que, fins i tot, apareixen recollides en diversos llibres una mica a cavall entre la ciència, l’auto ajuda, la quiromància i el Dr. Jiménez del Oso. Es veu que la majoria vénen donades pel grup sanguini al qual es pertany. Així, si som O+, ens trobarem que aliments com la carn de porc (adéu peus amb suc, adéu galtes a la brasa) o les cols de Brussel·les són del tot inadequats per al nostre benestar i equilibri interior. Per a cada grup sanguini, doncs, podem trobar una llista d’aliments incompatibles, nefastos, rigorosament prohibits per al cos. I aquí és on rau el problema: n’hi ha prou amb què ens neguin quelcom que de seguida notem com ens envaeix un estrany sentiment de desig cap a la cosa prohibida. Mai no m’havien agradat les cols de Brusel·les: menudes i llefiscoses, de gust massa fort i pitjor pair, sempre les evitava. Ara, des que sé que no en puc menjar, em criden des del verd de les pissarres dels menús, em xiuxiuegen “menja’m” a cau d’orella a les portes de cada restaurant. Les demano vençut, després de repassar la carta una vegada i una altra. Les frueixo amb delectació, petites perles verdes (!!) amb el gust de tot allò que ens és prohibit...