Cap de pardals

He matat el pardalet de Twitter d’una perdigonada seca. Pam! Sí, em sap greu perquè hi llegia el que hi volia veure: referències interessants enllaçades per amics i companys. Però també m’arribava tot allò que no volia. I ja pots anar fent “unfollows” que a partir d’un cert volum de gent Twitter és una bola de piulades i repiulades que fan que t’arribi de tot i a tota hora. Too much information going through my head, que cantava l’Sting en una cançó, i això que quan la va composar encara faltaven una bona colla d’anys per al desenvolupament d’Internet. També he fet força neteja a Instagram, Facebook i altres xarxes socials. Al principi fa gràcia, aquest mar de missatges marcats com a “Favorit”, “M’agrada”, “Likes”, aquesta reciprocitat en què sembla que formis part de ves a saber què, però a la llarga tot plegat té molt de miratge. 250 amistats a Facebook? Desenganyem-nos: si no els pots trucar per quedar i anar a fer un cafè el dissabte a la tarda, no són amics.

Mosca filosofant

"Haver de triar, aquest és el problema. Si hi hagués algun mandat, un edicte, una norma que em regís, que marqués a cada entreforc quin és el meu camí inexorable. Però puc escollir, puc decidir on anar, puc elegir si quedar-me ací o allà. Triar, vet-ho aquí. I amb la tria, el dubte. Així ho declamava el bard d’Stratford-upon-Avon: ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però, d’altra banda, i si les nostres eleccions no fossin més que un miratge? Una fal.làcia fruit d’un cúmul de causalitats propiciades pel nostre tarannà? Destins, al capdavall, biològicament incontestables que malgrat la disfressa de l’atzar res no tenen d’estocàstics? Fat i demble indestriablement lligats com una sola llei que ineluctablement ens mena. Potser és que, ai las!, el meu averany implacable no és altre que seguir la crida d’aquest fluorescent d’aura blava que, atziagament, brunzeix penjat del trespol d’aquest bar...paf!"

Una broma que vaig escriure fa deu anys (abusant de barroc i diccionari). Però triem o, com les mosques, seguim fluorescents? 

Col·leccions

De petit feia col·leccions. Primer van ser els minerals, esperonat per les seves formes, els colors, el tacte... fins i tot les olors o el gust! Els caires perfectes del quars, la brillantor de les àgates, el sabor salat de les carnal·lites. Tot encabit en caixetes i amb el seu nom i procedència apuntats en papers petits. Després van venir els llibres especialitzats, les estructures atòmiques, els graus de duresa... fins que una troballa fortuïta al taller de fusteria de l’avi em va fer canviar el rumb: enmig d’un cabàs ple de claus va aparèixer una moneda de coure de l’època napoleònica. De mica en mica vaig anar comprant-ne més: de coure, de níquel, de llautó, fins i tot de plata. Més tard, una veïna em va ensenyar la lògica de les seves edicions i com omplir els àlbums. A les parades de numismàtica de Sabadell més d’un venedor m’havia regalat alguna peça, segurament perquè li feia gràcia aquell marrec de deu anys que, en una llibreteta per a col·leccionistes, apuntava dates, edicions especials, errates, etc. Encara ara, els caps de setmana, el mercat s’omple de gent de totes les edats amb aquesta afició. Per què col·leccionem? Aneu a saber. Tota col·lecció té un punt de dèria boja però, alhora, de món ordenat i petit. Tot plegat deu ser que els diumenges el seny i rauxa surten a passejar agafats de la mà i es pregunten, aturats a les parades d’Els Encants, què més els queda per col·leccionar.

Si tu vas al cel en patinet

Algú que, com diu la cançó, volia anar al cel en patinet deuria trobar que el manillar li feia nosa. Potser va ser així com es va inventar l’skateboard. Ara feia anys que no m’enfilava a cap, que no em llençava pendent avall al damunt d’una taula amb rodes. Ho vaig fer amb escepticisme i tota la prevenció del món, perquè si bé als vint anys una caiguda no va més enllà d’un blau a les natges, als quaranta ja s’ha après que els ossos tenen memòria i que, en el cas de perdre l’equilibri, sentirem el mal pas un parell de setmanes ben bones. Però, com passa amb la bicicleta, els nostres muscles també recorden i és igual el temps que faci que no hi anem, que de seguida tornem a rodar com quan érem nens. Al cap d’un parell de baixades penso que potser sí que es pot arribar al cel en patinet, però també damunt d’un skateboard. I més ràpid!

Waiting for my man

Faig zàping i al televisor apareix Lou Reed cantant “Waiting for my man”. Fins no fa massa jo també esperava el meu home cada diumenge al mercat: el meu proveïdor de llibres de Josep Pla. Li comprava els volums de mica en mica (per no patir una sobredosi) a un preu rebentat, primeres edicions de la col·lecció vermella de Destino, de segona mà però molt cuidats. El llibreter ambulant no era com els altres, venedors de faramalla i andròmines rovellades, sinó que oferia volums exquisits i els qui ens acostàvem semblàvem una mica aquells voltors dels documentals. Només que, en comptes d’una zebra incauta, devoràvem la biblioteca d’algú que ja no l’havia de llegir més. Esperava el meu home com la guineu del Petit Príncep: a mitja setmana ja assaboria el proper volum, la meva dosi Planiana a 5 euros per títol. Però ja fa setmanes que el llibreter ha desaparegut. Què ha passat? Ha venut tots els llibres? S’ha acabat el procés de desmantellament col·lectiu perpetrat pels àvids lectors de Sabadell? Ja fa dies que espero el meu proveïdor i no apareix. I jo amb aquesta frisança, aquest neguit a la sang. Segurament el mateix que també patia Lou Reed quan esperava el seu proveïdor habitual. Tant que fins i tot li va dedicar una cançó: I'm waiting for my man / Twenty-six dollars in my hand / up to Lexington, 125 / Feel sick and dirty, more dead than alive / I'm waiting for my man.

Handle with care

Samsung. Cadena de muntatge. Fem televisors amb DVD incorporat. Descarrego, una per una, les enormes caixes que en contenen les carcasses. “¿¡Pero qué haces?!...”- em crida una companya- “¡Que así te vas a deslomar!”. “¿Y cómo lo hago..?.”-faig jo. Se’m queda mirant: “Pues así...”- i empeny el munt de caixes. Havent desplaçat el centre de gravetat de les més altes, la pila s’esfondra com un castell de naips. “Oye...¿pero has visto lo que pone aquí...?”- li pregunto. “¡Pero si está en inglés!”- em contesta ella amb una rialla que vol ser un “si és en anglès, no té res a veure amb mi”. Al frontal de les caixes hi ha imprès un enorme “Handle with care. Do not drop” (Tractar amb cura. No deixar caure). Quan li ho tradueixo se’m queda mirant i deixa anar un “¡Ha! Qué bueno...!”. Riem tots dos. Fet i fet, jo estic contractat per una empresa de treball temporal i a ella –que no ho sap encara però s’ho ensuma- la “deslocalitzaran” d’aquí a poc temps. Handle with care? 

Un escrit de fa una bona colla d'anys. Efectivament, la Samsung de Palau-solità i Plegamans on vaig treballar durant un estiu va acabar tancant. No sé què se'n va fer de la Mari ni de la Juani. Si no els va tocar la loteria deuen seguir entrant al torn de matí, quan encara es ben fosc, en una altra fàbrica. A l'hora d'esmorzar, amb un cafè calent entre les mans, deuen parlar de com està tot plegat, que si els fills i la hipoteca, el marit que no troba feina i la seva que a vegades sembla que pengi d'un fil. En una ràdio del taller, en un racó, sona baixet Handle with care. Esta canción mola, eh? Deu dir la Juani mentre es tira més sucre al cafè amb llet.

Crash test dummies in love

Hi ha un nom per a aquest cofoisme gall d’indi de qui ha esdevingut allò que s’esperava d’ell? Els i les crash test dummies també tenen dret a casar-se i tenir el nombre adequat de fills, suposo. Les millors programacions socials són les que, evidentment, no es noten. We are the robots, Kraftwerk. I’ve become comfortably numb, Pink Floyd. Fins que salta l’espurna i al robot se li fonen els ploms. Com a aquella companya meva d’EGB, que va fer la carrera que tocava i, en el marc d’un currículum laboral i familiar perfecte, a crack in the ice: canvi de director a l’oficina, repassada de diagrames a l’ordinador, una mà sobre l’altra sense voler damunt del ratolí, “I vaig sentir una llambregada que va capgirar la meva vida de dalt a baix”. Hi ha algun nom que defineixi aquells que arriben a ser allò que veritablement són?